Histórico 2008

12 MARÇ 2008
“Nen, la política, pels polítics!”

Una vegada més tinc la impressió que ningú no l’ha encertada. Ni les enquestes de les empreses demoscòpiques més prestigioses del mercat, ni cap dels que hem estat a prop d’aquest procés electoral a títol individual. Amb tot, com sempre passa amb aquestes coses, estic segur que sortirà l’individu que recordi que “jo ja ho deia”.
La del passat diumenge ha estat una nit turmentosa, en què hem passat d’una majoria absoluta del PSOE, a una força que ha escurçat les distàncies amb el PP. Dilluns al matí CiU s’ha despertat amb la suma de l’onzè diputat.

D’aquesta manera no només ha mantingut la seva presència al Congrés sinó que l’ha incrementada, i s’ha situat en una posició estratègica, matemàticament millor a l’anterior, al pacte prioritari en aquesta legislatura PSOE, IU, ERC, IC-V, que globalment ha perdut tres diputats.

Més enllà de la relativa sorpresa del PSOE cal destacar la gran patacada que ha sofert ERC, un aspecte que lamentem, perquè significa una disminució de la presència dels partits nacionalistes a Madrid. Una minva substancial, que s’hauria d’avaluar com a conseqüència dels pactes a Catalunya. Com diria un amic meu, “que s’ho facin mirar”.

Pel que fa al Senat, s’han confirmat totes les previsions. Es constata que l’aliança PSC, ERC i IC-V, encara és forta malgrat que ha perdut prop d’un 20% dels vots. Personalment vull aprofitar aquest espai donar les gràcies a tots els lectors que han donat suport a CiU, a la meva candidatura al Senat, i evidentment també a totes aquelles persones que han col•laborat i treballat en aquesta campanya.
Pel que fa al futur, només em queda assegurar que sigui quin sigui el meu destí professional, encara per discernir, seguiré fidel a la meva voluntat de treballar per catalans, gironins, empordanesos i escalencs, que són les persones que tinc més a prop. Seguiré servint al meu poble, la meva comarca i les terres gironines, com sempre he fet des de les diferents vessants en què he actuat, com a alcalde, diputat provincial i diputat al Congrés. Unes etapes que han significat una gran satisfacció per tota la feina duta a terme per casa nostra. Deixeu-me dir que sempre, totes aquestes facetes, les he volgut desenvolupar amb honestedat, lleialtat i bona fe. I com en tots els aspectes de la vida, sempre hi ha algú que hi troba pros i contres, però també per a ells he treballat. I si mai, sense saber-ho, he ferit algú, li demano disculpes.

Encara que pugui semblar estrany, per tots els anys que he dedicat a aquesta història, no em considero un polític. Sempre m’ha agradat més pensar que treballava com a gestor d’un poble, pels seus beneficis, pel seu futur. Per tant, ara més que mai prenen força les paraules que sentia a casa. Com deia el meu avi Solà, “nen, la política, pels polítics”.

* Article publicat al setmanari Empordà l'11 de març de 2008

06 MARÇ 2008
De Blanes a Cadaqués, molt tocat per la Tramuntana

Aquests dies de campanya he visitat tant les capitals, com els pobles petits de la demarcació de Girona: de la Cerdanya, a l’Alt Empordà; i del Ripollès, a la Selva. Tal com diu L’Empordà, de Josep Thió i Jaume Rufí, “...entre Blanes i Cadaqués...”.
Diuen que els empordanesos estem tocats per la Tramuntana, i potser és veritat que de vegades se’ns desperta un punt de rauxa. Jo, en aquesta ocasió he volgut fer un petit gest pel medi ambient, i portar a terme tots els quilòmetres d’aquesta campanya amb un vehicle híbrid, ecològic, que gairebé no emet CO2.
En certs moments, la circulació amb aquest cotxe “verd”, em produïa la sensació d’estar “tocat per la Tramuntana”, a l’exterior, per la retolació del vehicle, i a l’interior, per tota la tecnologia que incorpora en favor del planeta.
Fa uns anys, a aquelles persones que defensaven l’ecologia se’ls considerava, en certa mesura, “tocats per la Tramuntana”. Afortunadament, avui les coses ja es veuen diferents, i aquest és un valor reconegut, una consigna important per poder deixar als nostres fills la terra almenys en les mateixes condicions en què nosaltres l’hem trobat. Hem d’estar alerta perquè l’home no esdevingui un depredador dels recursos i que no es materialitzi l’auguri que diu que els nostres fills formaran part de la primera generació que viu pitjor que els seus pares. Una frase que ja circula i que contempla 10.000 anys de trajectòria d’homo sapiens.

Pel que fa a mi, em comprometo a defensar que les noves generacions visquin millor, i a fer tot el que sigui possible des del Senat. És molt important fomentar una major conscienciació mediambiental a títol individual, als ajuntaments, les autonomies, les nacions i els estats. A través de propostes concretes en matèria d’energies renovables, recursos fòssils, canvi climàtic i la seva afectació en el territori. Però també amb programes sobre biodiversitat, potenciació dels camins de ronda, el litoral, i la protecció del medi ambient.

02 MARÇ 2008
Guinart dóna suport als regants del Baix Ter

Josep Maria Guinart, candidat al Senat per CiU, acompanyat pel diputat al Parlament de Catalunya i president d’Unió del Baix Empordà, Xavier Dilmé, ha donat suport als regants del Baix Ter, sumant-se a la concentració que han fet avui al pont d’aquest riu al seu pas per Torroella de Montgrí.

Per Guinart, “és molt important recuperar el cabal de l’aigua del Ter per Girona, per la seva gent i evidentment per la pagesia”. L’aigua és un dels deu punts mediambientals que Guinart defensa per les comarques de Girona i com a solució estructural proposa “el transvasament de menys d’un 1% de l’aigua del Roine; de l’Europa humida, a l’Europa seca”.

Aquesta tarda de diumenge Josep Maria Guinart també ha assistit al lliurament dels premis Recull de Blanes.

25 FEBRER 2008
Visita 18 pobles de l'Alt Empordà el primer cap de setmana de campanya

El candidat al Senat, Josep Maria Guinart, ha visitat aquest cap de setmana 18 pobles de la comarca de l’Alt Empordà. Aquesta iniciativa s’emmarca en el programa que havia dissenyat CiU pel primer cap de setmana de campanya i que tenia com a objectiu visitar els 221 municipis de la demarcació.

Entre dissabte i diumenge Guinart ha visitat els municipis de Figueres, Peralada, Garriguella, Vilamaniscle, Rabós, Espolla, Sant Climent Sescebes, Masarac, Vilarnadal, Pont de Molins, Cabanes, l’Escala, Sant Pere Pescador, Roses, Castelló d’Empúries, Vilatenim, Vila-sacra i l’Armentera.

El candidat al Senat s’ha desplaçat amb el cotxe ecològic de campanya que va presentar dissabte a Figueres, un vehicle híbrid respectuós amb el medi ambient.

22 FEBRER 2008
El verd no és un monocultiu d’esquerres

La preocupació pels temes ecològics, el canvi climàtic, la biodiversitat, els residus desaforats, o les energies renovables, entre d’altres, no és exclusiva de l’esquerra nominal, de l’esquerra de disseny, de l’esquerra de saló. Ni de bon tros! En alguns moments sembla que aquests partits s’irroguin de forma exclusiva i excloent, com si la defensa, o l’argumentació de qüestions ambientals es tractés d’un monopoli comercial en el seu poder. I no és això!

Moltes altres opcions polítiques tenen el medi ambient entre els seus continguts programàtics i en els seus idearis conceptuals. Probablement no varen néixer amb “la qüestió verda” com a element nuclear del seu manifest constitucional –perquè quan varen ser fundades aquesta qüestió no era preocupant–. Però amb el pas dels temps han anat incorporant qüestions mediambientals entre els seus punts més destacats, de forma substancial i prioritària, tant –per no dir més– com els tradicionals partits autodenominats “verds”. I aquest és, sens dubte, el cas de la federació de Convergència i Unió.

A Suïssa –on les últimes eleccions al Consell Federal, assimilables a les nostres generals, varen tenir una participació del 42% –, mes enllà del ja tradicional partit dels verds, va irrompre en els darrers comicis una nova força, els “Verds Liberals” (Die Grünliberalen). Aquest és un partit de centre que ha obtingut tres diputats, i que té com a prioritat una economia social de mercat, i una intervenció mínima i controlada de l’Estat per corregir les disfuncions del mercat. És un partit conservador, però no retrògrad, que postula per davant de tot un gran respecte per la persona (enlloc de fer-ho per l’Estat).

Die Grünliberalen és un partit acabat d’estrenar que posa en evidència que els temes ecologistes es poden abordar perfectament des d’una opció política que no sigui estrictament d’esquerres.

Suïssa és un país de paisatge variat –llac, plana i muntanya–, com nosaltres –mar, plana i muntanya–, i amb d’altres punts en contacte com ara una vocació industrial i terciària (turisme), el plurilingüisme convivencial, la democràcia directa, un país de pas i amb immigració assumida de forma integradora... La Confederació Helvètica i Catalunya són dos països en què el medi ambient i el paisatge hi tenen un pes important. I un canvi en el clima i en els comportaments hídrics els pot afectar molt.

A banda de la situació suïssa, a casa nostra també tenim partits de centre preocupats pel medi ambient, encaminats a la planificació a mig i a llarg termini d’aquest tema, i per això incorporem amb contundència propostes ecològiques en els nostres programes. Si les urnes diuen que els podem desenvolupar directament, no caldrà que hagin d’aparèixer partits com el Die Grünliberalen, perquè nosaltres, i estic parlant de Convergència i Unió, representem amb intensitat i convicció aquests principis.
Una mostra d’aquesta preocupació és el decàleg de propostes medi ambientals que jo mateix he dissenyat per les comarques gironines. Deu projectes que defensaré a Madrid si resulto escollit senador en les properes eleccions generals. Unes propostes que vetllen per la bioversitat, l’autonomia energètica, el medi ambient i el nostre entorn.

Propostes verdes

Fa uns dies llegia a la premsa que Barack Obama, candidat republicà a la Casa Blanca, també era el candidat verd. Abans que es publiqués aquesta notícia ja hi havia companys que tot fent broma em deien així, “el candidat verd”. No cal recordar que avui tots els partits hem de procurar pel medi ambient, pels ciutadans, pel nostre entorn, pel planeta i la seva biodiversitat. Aquests temes no són patrimoni de ningú en particular ni tampoc de les esquerres.

En la darrera legislatura he estat el portaveu de CiU a la comissió de Medi Ambient del Congrés dels Diputats, i ara em presento al Senat, amb un decàleg “verd”de propostes mediambientals pel nostre territori. Una de les més ambicioses és el parc eòlic marí, del qual ja hem parlat. Una font d’energia neta i inesgotable emplaçada mar endins i sense l’impacte visual que ocasiona un conjunt de molins altíssims a la carena de qualsevol muntanya.

Amb tot, qualsevol aportació en matèria de biodiversitat, encara que no sigui tant ambiciosa com aquesta, és bona. Mesures com la creació d’un codi de la construcció urbanística, la “mediambientalització” de l’administració local, una política fiscal que afavoreixi el medi ambient, o la potenciació de polítiques ambientals en el sector turístic, per posar només un exemple.

A més de prendre mesures pel nostre entorn també cal crear instruments que el vetllin constantment, com el consell d’experts, que perfectament podria tenir la seu a Girona. O l’Institut Tecnològic del Peix, un centre per l’estudi d’aquest animal, que ja havia proposat de dur a terme a l’Escala i que fins i tot tenia alguna conversa iniciada amb el departament corresponent a la Generalitat de Catalunya.

13 FEBRER 2008
Energia autosuficient i parc eòlic mar endins

Possiblement l’autosuficiència sigui l’estat ideal. No dependre de ningú, sobretot en matèria d’aigua i d’energia, dos recursos bàsics pel benestar de la nostra societat i que no estan exempts de debat. Per una banda l’energia obtinguda a partir de combustibles fòssils (petroli, carbó, gas), algun dia s’acabarà perquè són recursos limitats, i en la seva transformació inevitablement desprenen CO2 i altres gasos contaminants que afavoreixen l’efecte hivernacle.

Pel que fa a l’aigua Girona podria ser autosuficient si no se’n desviés del Ter a Barcelona, però en aquesta ocasió “ens roben la cartera”, “de bon rollo”. Amb els cursos i cabals fluvials que hi ha al nostre territori (Muga, Fluvià, Ter,i Tordera) en faríem prou si no ens sostraguessin aquesta riquesa líquida. Sense aquesta redirecció del curs natural i fent un ús racional i eficient de l’aigua... potser en sobraria i tot. Però sigui com sigui cal buscar solucions estructurals per sempre, i portar l’aigua del Roine, de fet la quantitat que es proposa aportar a les nostres terres representa tant sols un 0,4% del cabal que aquest riu llença al mar.

L’energia elèctrica és un altre subministrament amb el qual hauríem de tendir a ser autònoms. Ara per ara no en som i aquest és un dels arguments que la MAT, la línia de Molt Alta Tensió, utilitza en el seu favor. Aquest és un punt que està emmascarat pels interessos de la gran conurbació, de Barcelona i de més avall, qui sap si fins al Marroc.

La combinació idònia de fonts energètiques a la demarcació de Girona ens hauria de dur a mig termini a l’autosuficiència i, evidentment, la sostenibilitat, defugint l’energia produïda a partir de combustibles fòssils, i apostant per energies renovables d’origen hidràulic, fotovoltaic, i eòlic, entre d’altres.

Una opció sostenible, i no contaminant, és l’eòlica, que també ens condueix a la suficiència energètica de les comarques gironines i que es pot dur a terme en un àmbit on no generi al•lèrgia paisatgística, al mar. L’energia eòlica marina es genera de la mateixa manera que la terrestre, gràcies a l’aplicació de la força del vent. La diferència rau en la ubicació dels aerogeneradors. El cost de la instal•lació al mar, per raons obvies, és superior, però té una vida útil més llarga. El cost de la producció és el mateix que el de l’energia eòlica terrestre, i d’altres renovables.

Un parc eòlic marí se situa mar endins, dins els límits de la plataforma continental, de manera que no és visible des de terra. Els molins marins de Dinamarca (pionera en aquesta energia renovable) estan emplaçats a 20 quilòmetres de la costa, que és gairebé la distància que separa l’Escala de Figueres. Aquesta és doncs una alternativa que no provoca impacte visual, sorolls, ni efectes contaminants en el medi ambient (ni terrestre, ni marí), i que està molt allunyat de la zona que utilitzen les aus.

L’energia que es genera en el parc eòlic marí es transporta a terra a través d’un cable soterrat al fons del mar i s’endolla a la xarxa ordinària sense cap mena d’impacte visual. Com que la costa gironina és llarga i variada, i en certs punts la plataforma continental és prou ampla, no hi hauria impediments perquè es portés a terme aquest projecte, només caldria que els entesos busquessin la ubicació òptima.

Segons els experts aquesta energia té un futur prometedor, i no s’acabarà mai, mentre existeixi el planeta. Les organitzacions ecologistes la valoren molt positivament i li donen suport si es fa ben feta. Aquesta font alternativa és adequada especialment en territoris amb una alta densitat de població o amb un territori natural molt fràgil, com és el cas de Girona.

Ara, amb unes eleccions a la vista, és el moment de proposar decididament solucions als nostres problemes. CiU aposta clarament per les energies alternatives, no contaminants i renovables. Uns aspectes que conflueixen i en aquest parc eòlic marí, que defensaré a la Cambra Alta, al Senat, si és que surto escollit a les properes eleccions generals.

06 FEBRER 2008
Balanç de legislatura

Un diputat al Congrés és una persona que ha rebut l'encàrrec de preocupar-se i ocupar-se d'aquelles persones que representa, tant els que l'han escollit, com els que no. I que defensa els interessos del seu territori davant les instàncies polítiques de Madrid, allà on resideix el poder central.

És raonable, seriós i rigorós que un cop acabat l'encàrrec, la legislatura, se'n doni compte, s'expliqui quina ha estat la feina feta i els resultats. Com que parlar-ne en detall seria molt extens, faré un repàs a vol d'ocell dels darrers quatre anys al Congrés. Amb la perspectiva que ens dóna el temps podem distingir dues parts en aquest itinerari, la primera caracteritzada per allò que el govern va autoqualificar de “talante”, de tarannà –contrastant amb l’actitud engolada i autista del PP de finals de l'anterior legislatura–, amb una nova dinàmica de diàleg i d’esperança. Va ser un període d’expectatives on tot semblava possible que va acabar amb l’aprovació de l’Estatut de Catalunya i dels pressupostos del 2007. Com tothom sap, el que va sortir aprovat de Madrid no va ser el mateix Estatut que havia votat una amplíssima majoria del Parlament de Catalunya. D'aquesta manera es trencava la promesa, que tant istriónicament havia fet el President Zapatero –això sí, quan només era candidat–.

D'aquesta manera, amb el nou Estaut, “el descafeïnat”, es va acabar el cacarejat “talante”. Avui ja ningú no fa referència, exceptuant els usos irònics, a aquell esperit que havia estimulat expectatives. L’acumulació d’incumpliments d'en ZP l'ha dinamitat.

La segona part del “camí” de la legislatura ha mantingut una evolució més pragmàtica, marcada per una mena d’esperit de “supervivència”, del “qui dies passa, anys empeny”, del govern del PSOE, i d’aquell grup polític que en cada ocasió pogués donar-li la majoria. Però d'aquest tram només en destaquen els incumpliments: l’Estatut pràcticament no s’ha desenvolupat, la inversió de l’Estat a Catalunya ha seguit mantenint-se per sota del que diu l’Estatut i del que s’havia pactat –i la conseqüència d'això són els problemes amb el subminstrament elèctric, el caos de rodalies, el retard de l'arribada de l’AVE a Barcelona i la connexió amb França, la lentitud exasperant del desdoblament de l'N-2...–. Després del “talante” no ha quedat prou empenta per la publicació de les balances fiscals, no s’han respectat les comptencies autonòmiques en matèria de dependència, el desenvolupament rural, l'habitatge... i tampoc no es pot parlar català al Congrès.

Tant els anys de “talante”, com els de “supervivencia”, CiU ha mantingut una posició parlamentària constructiva i de col•laboració amb el govern sempre que ha sigut possible. Els diputats gironins d'aquest grup hem aportat el nostre gra de sorra des de les nostres responsabilitats específiques –en el meu cas, bàsicament Medi Ambient i Interior–, intervenint i essent actius en aquelles actuacions d’interès general, i sempre amb un ull posat en les qüestions que afectaven les nostres comarques. Alguns dels aspectes mediambientals del nostre territori en què hem treballat són l'aigua del Ter, o la proposta del trasvassament del Roine –la meva primera intervenció des de la Tribuna de l’hemicicle–. Però sens dubte n'hi ha hagut d'altres com per exemple les infrastructures, tant les de la costa com les viàries –N-2, N-262, tercer carril, TAV, trens convencionals, aeroport...–.

Han estat quatre anys de treball intens, dedicat, i sincer pensant en les nostres comarques i en la seva gent. Uns projectes que mereixen tenir continuïtat per seguir avançant, i que per fer-ho necessiten mantenir una contundent força política al Congrés, on ens agradim, o no, encara s'hi prenen decisions que afecten i que impliquen les nostres comarques, i el nostre benestar present i futur.

Histórico 2007

30 DESEMBRE 2007
Centenari, Empúries i l’Empordà

Estem a les vigilies del 2008, un any que ha de ser important en la nova història d'Empúries. I dic nova, perquè en té una de vella, però també una altra de més recent que va recomençar l’any 1908, aviat farà cent anys. Com que som partíceps d'una convenció social molt difosa ens agrada commemorar els aniversaris que coincideixen amb els números rodons: 5, 25, 50, 100, 200... Més enllà de la lògica, o no, d’aquest fet és positiu aprofitar l’avinentesa per cridar l'atenció dels ciutadans i les administracions amb subvencions, projectes, obres, o infrastructres.
Sens dubte la celebració del centenari d’Empúries és important per l’Escala, per la doble comarca de l'Alt i el Baix Empordà que deu el seu nom a aquest enclavament, ja que el topònim deriva d'aquest port on varen desembarcar grecs i romans. Un aniversari que mereix ser reconegut a nivell nacional perquè, entre d'altres aspectes, Empúries va ser un referent identitari per Catalunya, i pels pensadors de la Renaixença.

Un dels esdeveniments més simbòlics que tindran lloc el 2008 serà el retorn de l’Esculapi a Empúries. Per fi es farà realitat la recuperació llargament reivindicada pel nostre poble i finalment compromesa pels darrers consellers de Cultura del govern de la Generalitat. La data prevista pel retorn l'escultura a casa és el 23 de març, després de realitzar un petit itinerari per Catalunya, un cop acabada la restauració de la figura i l'adhesió dels braços.

Falta poc més de tres mesos per la celebració d'aquest aniversari i desconeixem que hi hagi gaire activitat o dinamisme en la preparació d'actes pel centenari. Hom esperaria la celebració de congresos, debats tècnics i acadèmics, conferències d’experts, trobades d’exalumnes del cursos internacionals d’arquelogia d’Empúries, millora de certes instal•lacions o serveis (com la guia sonora o l'audiovisual), o actes polítics de reconeixement d'Empúries, per exemple.

Ens preocupa que el centenari no s'estigui gestionant correctament, una oportunitat magnífica perquè Catalunya i l'Estat mirin cap a Empúries, i se'n faci un nou descobriment. No només seria una llàstima desaprofitar aquesta ocasió, sinó també un error socioeconòmic. És evident que la iniciativa l'ha de prendre Empúries i els seus gestors, en aquest cas la Generalitat. Però l'Ajuntament no se'n pot desentendre i mirar cap a una altra banda, ha de pressionar i tibar la seva bona relació amb Empúries per aconseguir que l'impuls del centenari també afecti positivament la promoció de l'Escala, perquè apel•li directament al seu turisme cultural. Per Empúries i l'Escala aquesta és una gran oportunitat que no es pot deixar passar, i no estem segurs que se'n sigui prou conscient.

* Article publicat al setmanari Empordà el 18 de desembre de 2007.

Fragmentari a vol d’ocell. (2) Una nova cita a les urnes
1. Acabarem l’any, si Déu vol, amb la perspectiva d’una nova cita electoral als primers mesos del 2008. El mes de març tornarem a ser convocats a les urnes, en aquest cas, a les eleccions generals. Amb aquesta crida electoral tancarem un cicle en què s'han sumat en un curt període de temps les votacions autonòmiques, municipals, i generals. Els ciutadans hauran de patir, o podran gaudir, una nova campanya -de fet ja hi estem immersos-, escoltant noves propostes –o no tan noves- dels partits polítics amb la noble i sincera voluntat de millorar el país i les condicions de vida de tots plegats. Avorrit per alguns, apassionant per d'altres.

2. Ara fa quatre anys, vàrem ser tres els escalencs que ens vàrem presentar a les eleccions generals amb possibilitat de reeixir i sortir escollits. De Juan, Bruguera i Guinart. En Jordi de Juan, del Partit Popular, per raons alienes a ell mateix, no va resultar essent un dels membres electes. En Rafel Bruguera i jo mateix hem tingut el goig i l’honor de representar des de l’Escala a tots els gironins a les Corts a Madrid. Un fet ben singular i històric, que qui sap si es tornarà a repetir. Pel que fa a en Rafel, li desitjo tota la sort del món perquè superi el “grop” que representa la Llei de la Paritat, home-dona, i que torni a ser un dels candidats al Senat. Pel que respecta a mi la situació és complicada. El meu partit vol ser conseqüent amb aquesta Llei, que vàrem votar amb entusiasme, i vol situar una dona en el número dos de les llistes al Congrés. També puc optar a ser candidat al Senat. Però tot i això les possibilitats de resultar escollit són mínimes, donada la gran diferència de vots que hi va haver el 2004 entre l’Entesa i CiU. Amb tot mantindrem la fe i farem el màxim esforç.

3. S’han acabat de retirar totes les jardineres de l’avinguda Ave Maria de l'Escala. Em sembla un encert. Crec que l’error va ser retirar-ne només unes quantes, en funció de l'opinió de cada veí. Aquella imatge donava una visió desordenada, pobre, mancada d'un sentit unitari. No obstant, anant mes enllà del simple fet, aquesta acció ha representat una mostra del funcionament de la política municipal. S’ha de cercar l’equilibri entre l’interès general i l’atenció a cada veí, a cada escalenc. Si el criteri fos actuar a la via pública seguint la voluntat de cada veí, el resultat seria caòtic, per exemple, panots de diferents formes i colors, diverses alçades d’edificis, voreres amples i estretes segons el consumidor… Governar implica prendre decisions pensant en l’interès general i assumir el risc que les voluntats individuals puguin representar. Sembla, doncs, que en aquest cas el govern també ha portat a terme una rectificació. Lògicament segueixo pensant que en aquesta avinguda hi quedaven millor les jardineres, pels colors verd i vegetal que hi aportaven, i que amb el temps haurien format part del paisatge de l'Ave Maria.

4. Ara que es parla tant del canvi climàtic i d’una gestió intel•ligent de l’aigua (la tant anomenada cultura de l'aigua), seria bo que l’Ajuntament tornés a la càrrega per a aconseguir que l’Agència Catalana de l’Aigua invertís en la construcció d’una instal•lació de tractament Terciari a la depuradora. Aquest equipament permetria la reutilització de l’aigua tractada per a usos secundaris, aquells que no estiguin en contacte amb les persones (neteja, recàrrega d’aqüífers, agricultura, doble subministrament per a les noves urbanitzacions…). Al final del govern de CiU s’havia aconseguit el compromís de l'ACA per a fer aquesta inversió a la vila, però amb el temps sembla que s’ha anat oblidant.

5.L'1 de desembre ha representat una fita, una inflexió en l’actitud dels catalans enfront les accions de l’Estat Espanyol. El govern ha anat tibant la corda preocupant-se més per la resta de vagons del tren espanyol, que del nostre, sense fer tasques de manteniment i ni posant carbó a la caldera de la locomotora, a Catalunya, a la maquinària que durant molts anys ha estat el motor de l'Estat. El poble català ha cridat “prou” a la manifestació del dissabte 1 de desembre a Barcelona. Esperem que hagi cridat prou fort perquè se'ns escolti, abans que s'alimentin propostes d'actuació per altres vies més expeditives i contundents (objeccions fiscals, tancament de caixes…). La corporació aprovaria una moció amb els mateixos continguts que el missatge central d’aquella manifestació? Ho provarem.
6.L'enhorabona a Jesús Puig per la magnifica exposició de fotografies que ha presentat a la sala d'exposicions de l'Ajuntament de l'Escala, sobretot per aquelles d’ambient mariner. Més enllà de la qualitat tècnica, que n'hi ha, aquestes imatges representen una mostra costumista i entranyable de la nostra vessant més lligada a la mar. En la inauguració de l'exposició algú va demanar de fer una foto conjunta als tres alcaldes de l’Escala, l'actual i els dos anteriors. Una fotografia per a l'anècdota local. Una curiositat: en Rafel va ser alcalde als 27 anys, jo mateix als 39, i l’Estanis als 55. Es mantindrà la tendència?

Bé, ja que aquest és l'últim número de l'any, vull acomiadar aquest article felicitant a tots als lectors de L'Escalenc un Bon Nadal i una Feliç entrada a l'Any Nou. Bones Festes.

* Article publicat a la revista L'Escalenc el mes de desembre de 2007.


12 NOVEMBRE 2007
SMS: Va de burros. Tens un e-mail

Sr. Alcalde,
Amb motiu de la curiosa pregunta que va fer en el darrer ple de l’Ajuntament de l’Escala el regidor del grup que s’autoanomena independent he cregut convenient fer-vos la següent explicació mitjançant aquest e-mail.
Si no recordo malament, a finals del 2006, l’àrea de Turisme i Promoció municipal em va comentar que l’empresa que darrerament havia estat fent treballs d’imatge corporativa, Backdisseny, havia preparat una proposta que consistia en la realització de set (número cabalístic que s’esqueia amb l’any següent) d’ases, burros, guaràs o someres catalans en fibra de vidre, perquè poguéssin ser pintats per artistes de reconegut prestigi de l’Escala i la comarca. Unes obres d’art que, un cop creades, serien exposades en diversos punts de la vila. El cost total aproximat de les set figures era de 6.000 euros, menys de 600 euros per peça, més uns 2.000 o 3.000 euros pel motlle, ens van dir.
Vaig creure que es podia estudiar la iniciativa ja que eren diversos els arguments que la feien atractiva:
1.Perquè l’Escala havia estat pionera en el reconeixement del valor del burro català –ja abans de la campanya dels adhesius, per la Festa Major del 2000, crec recordar–, una raça singular, en vies d’extinció i que sempre havia jugat un paper important en la nostres societats antigues.
2.Perquè el municipi i la comarca tenen un bon planter de reconeguts artistes plàstics que podien donar valor al suport de l’ase com a llenç figuratiu d’una obra seva. De la mateixa manera com havia fet el Grup 69 a Empúries, sobre columnes l’any 1992, amb motiu de l’arribada de la flama olímpica. El col•lectiu podia ser que acceptés repetir l’experiència utilitzant un suport diferent i original per tornar a ser exposat en places i carrers.

3.Perquè són molt conegudes altres experiències urbanes similars en què s’han pintat escultures animals fetes en fibra de vidre exposades a la via pública. Elements que han esdevingut icones de la ciutat, com els óssos a Berlín i les vaques a Atenes (lògicament en un nombre molt més elevat). Un factor que varen poder comprovar bastants escalencs que varen visitar Atenes amb motiu de la nostra presència amb cobla i l’esbart a les Olimpíades del 2004, i amb motiu de l’agermanament amb Palea-Focea. Però no cal anar tant lluny per descobrir iniciatives d’aquesta mena ja que trobem una experiència semblant a la Vila Olímpica de Barcelona.
4.Perquè aquesta expressió artística podria acabar esdevenint una atracció per la vila i la comarca, per la gran acceptació i seguiment que ha tingut la campanya promocional del burro català. Un animal essencialment treballador, abnegat, fidel, patidor, incansable, perseverant, callat, tossut, en contraposició de l’Espanya més rància que s’identifica amb el “toro”, el brau. Una icona que s’ha utilitzat en altres campanyes, com per exemple el burro que “cosseja” la MAT.

5.Perquè aquest projecte podia constituir un instrument promocional del nostre territori, generant notícies en positiu, i potser alguna d’irònica, barrejant els aspectes més artístics amb els d’autocrítica sorneguera pel concepte de la imatge habitual de burro, com si es tractés d’una intencionada “picada d’ull” nacionalista.
6.Aquesta era una iniciativa que comptava amb una opinió favorable tant d’experts en art i com de gestors d’arts plàstiques i d’artistes que veien amb bons ulls i l’originalitat de la iniciativa. Tots ells afirmaven que podia tirar endavant perquè es comptava amb un conjunt suficient d’artistes de primer nivell disposats a pintar les andròmines en forma d’ase gratuïtament, i perquè no deixava de ser un reconeixament al sector.
7.Per altra banda també hi havia una lleugera referència a la recent “aventura” de dos joves escalencs que l’estiu anterior havien fet una mena de “Volta a Catalunya” amb un carro i una somera. El “dosenunburro” havia comptat amb un cert seguiment mediàtic a nivell nacional, que havia tingut el seu punt de partida i de tornada a l’Escala.

Tot plegat semblava una idea relativament innovadora, almenys en el nostre entorn més proper, que seguia la línea oberta a l’Escala, més o menys, sensible a l’art en totes les seves expressions.

Durant un cert temps vàrem avaluar la proposta, sospesant tots els “pros” i els “contres”. Vàrem confirmar que hi havia artistes disposats a participar, i a fer seu el projecte (a través de Jordi Roure de la galeria d’art El Claustre). Constituïa doncs una idea original i beneficiosa per l’Escala.
En contrapartida, vaig valorar que la iniciativa –que semblava tenir punts forts i un cost molt raonable– podia ser mal interpretada i criticada des d’un punt de vista de certs conceptes culturals i plàstics més tradicionals i menys innovadors. A més, podia ser que alguna ment miop o estràbica hi veiés alguna mena d’interès personal pel fet que un dels dos joves escalencs que havia fet la “volta a Catalunya” amb carro fos fill meu.

Fetes totes aquestes reflexions vaig decidir declinar la proposta. La decisió es va comunicar oportunament, de forma verbal, –de la mateixa manera com s’havia portat tot el procés– a l’empresa. Una prova d’això és que mai no es va signar ni formalitzar cap encàrrec. Vull remarcar que tampoc no es va dirigir cap escrit acceptant res a cap empresa, ja que ara és un tercer negoci, que ningú coneix, qui reclama . Per la nostra part vàrem animar a Backdisseny a proposar aquesta iniciativa a d’altres ajuntaments i institucions.

Si l’empresa no va entendre el missatge, o sense cap encàrrec en forma i en ferm, havia avançat la confecció dels animals, i ara, aprofitant la lògica descoordinació i traspàs d’informació que se sol produir quan hi ha un canvi de govern, vol donar l’encàrrec per fet i pretén materialitzar el contracte i presentar unes factures, m’agradaria deixar clar que és una decisió unilateral. Encara que la tramitació de l’ajuntament hagi registrat uns certs documents, que jo sàpiga no se n’ha fet càrrec cap responsable municipal de l’anterior govern.

En definitiva, no existeix cap altra realitat que la d’una proposta estudiada, una declinació de la mateixa després d’un període de valoració, i cap encàrrec concret, formal, ni documental.

Atentament,

Jm Guinart
jmguinart@gmail.com
PD: No obstant, tot i el rebombori que ha generat aquesta qüestió, i superat el principal impediment, de caire personal i familiar, per tirar endavant aquesta iniciativa, sóc de l’opinió que aquest és un projecte interessant per l’Escala en els termes econòmics en què estava plantejat.

10 OCTUBRE 2007
El problema de l'aigua a l'Escala

Un dels meus records d’infantesa fa que tingui present que l’aigua havia estat una preocupació per l’Escala. Tant gran era el neguit per la manca d’aigua que els adults que m’envoltaven m’ensenyaven pel carrer les persones que tenien cura de tots els passos perquè la població tingués aigua: els encarregats de trobar pous, els qui tenien cura de la xarxa de distribució... I és que en aquella època, als responsables de dur l’aigua al poble se’ls tractava com a herois, esdevenien homes de llegenda, pel sol fet de desenvolupar alguna tasca relacionada amb aquest bé tant preuat al municipi.

De sobte, recupero aquests records que creia oblidats. Se’m desperten en la memòria sense previ avís, com quan retrobem una olor entranyable que crèiem perduda, però que tant sols havíem desat en un racó del passat. Les imatges m’atrapen a Madrid, al Congrés dels Diputats, mentre tractem qüestions relacionades amb l’aigua a la Comissió de Medi Ambient.

Feia temps que des de la responsabilitat municipal bregàvem per assegurar el subministrament d'aigua al nostre municipi. Una vila amb unes necessitats completament diferents a les de l’època grecoromana. Treballàvem per garantir el servei a una Escala que a l’estiu s’acosta a les 100.000 ànimes, amb una demanda d’aigua molt superior a la dels mesos d’hivern o a la que tenia el poble abans del boom turístic.

La veritat és que l'Escala necessita aigua. A l'hivern, cap problema; però en els mesos de calor la situació és una altra. Per garantir-ne el subministrament calen infraestructures: per extreure-la, transportar-la i emmagatzemar-la en un punt elevat, abans de distribuir-la per gravetat.

Fa anys, que amb la col•laboració d'una organització especialitzada ¬–l’empresa concessionària del servei, bona coneixedora de la problemàtica– es gestionaven les infraestructures i la planificació necessàries perquè l’Escala disposés del subministrament necessari, i no hagués de patir més per aquesta qüestió. Però, de sobte, el canvi de govern a la Generalitat, i a l’Agència Catalana de l'Aigua (ACA) generen tot un seguit de contratemps. L’ACA es fa enrere del finançament de la meitat dels nous pou, dipòsit i els tubs que connecten aquestes dues infraestructures. Amb tot, després de llargues negociacions del regidor responsable, aquesta institució es compromet a aportar la seva part, més de 600.000 euros. D’aquesta manera l’Ajuntament pot fer front al seu 50% sense castigar el deute general, amb un finançament a llarg termini, i només amb un petit increment en el rebut de l’aigua, que encara avui és un dels més econòmics de la Costa Brava.
Així, fent que pagui més qui més aigua consumeix, i no repercutint-ho en el pressupost general, se segueixen els dictats de les normatives europees, que estableixen que el preu de l'aigua incorpori totes les despeses d’obtenció, transport i distribució. Aquesta mesura considera un error finançar uns costos amortitzables amb pressupostos de destinació general, fent que ciutadans que no utilitzen aquest servei també el paguin.

Però el nou govern de l’Escala ha decidit portar-ho a terme d’una altra manera.
Sense una visió general de les coses, si no des de l’òptica estreta del propi negociat.
Així doncs, en el darrer ple municipal, s'adjudica el nou pou (la perforació ja estava feta), s'adjudica el nou dipòsit (tot estava a punt), amb el finançament general de l’Ajuntament (greu error de concepte). Se suspèn i es posposa la imprescindible canonada de connexió entre el pou i el dipòsit. I dic “imprescindible” perquè actualment només hi ha una canonada que no només és insuficient, sinó que a més és vella, fràgil i precària. Déu vulgui que no es trenqui en ple estiu i no agafi a l'alcalde de vacances, ja que enguany les ha fet en el període de màxima efervescència de l’Escala, de l'1 al 15 d'agost. Aquest risc és massa elevat per un poble com el nostre, on el turisme i les residencies són tan importants.

Abans, les decisions es prenien amb seny i prudència, valorant alternatives, oportunitats, riscos, pros i contres, debatent-ho prèviament amb tots els grups –també aquells que estaven a l’oposició–. Ara, als regidors que no formen part del govern se'ls ignora, i se'ls deixa de banda, una actitud molt poc respectuosa amb la feina feta i les persones. Un posicionament poc ètic i molt perillós pels interessos generals d’ara i del futur. Incomprensible si tenim en compte que l’actual grup majoritari formava part de l’anterior govern gràcies a un pacte basat en l’interès general, la confiança i la bona fe. I, per què tot plegat s’ha trencat? Ho analitzarem més endavant.

El conte de la rotonda
La setmana passada es van iniciar les obres de la segona rotonda de l’accés sud de l’Escala, un giratori molt més gran que el que va construir l’Ajuntament amb recursos propis el 1996. Una obra que es va portar a terme en mig any, només van passar sis mesos de la decisió a la inauguració. D’aquesta manera es va resoldre un accés de l’Escala i es va facilitar una via alternativa per arribar a Riells i Montgó, passant pel carrer Mallols. Una solució que també va esdevenir un revulsiu de l’ordenació de la zona industrial, una actuació estratègica per l’economia de l’Escala.

Un cop construïda aquella primera rotonda i després de debatre-ho molt, vàrem concloure que calia reformar l’encreuament entre la carretera de Torroella de Montgrí, al nord d’aquell giratori, i el ramal provinent de l’autopista que es resolia amb un pont i una corba pronunciada, elevada i perillosa. Vàrem creure convenient substituir-ho per una gran rotonda, que distribuís el trànsit en aquell encreuament de carreteres i permetés donar la benvinguda a la població. Un espai funcional i estètic, que pogués acollir una nova icona del municipi, com ho és la columna de mosaic d’en Roura a l’accés nord de la població. Una obra que fes possible l’alliberació d’una gran superfície de terreny, on s’hi poguessin fer nous aparcaments, o equipaments públics. Finalment aquest espai s’ha destinat a les noves escoles, que de moment encara estan en barracons.

En poc temps la Generalitat va entendre els arguments que teníem per demanar la construcció d’aquest nou giratori, els va acceptar i va iniciar el tràmit del projecte que havia dissenyat l’Ajuntament. A finals del 2003, quan el Tripartit va començar a governar a la Generalitat, la tramitació de l’obra ja estava molt avançada. Els germans Nadal, tant el Director General de Ports i Transports, com el Conseller, em van manifestar reiteradament el seu compromís d’executar aquesta obra de forma immediata. El projecte ja estava aprovat, dotat de pressupost i licitat, però els treballs no començaven mai.

Casualitats de la vida, quan només han passat uns mesos des que el PSC governa a l’Escala, han començat els treballs de la rotonda. Perquè tot tirés endavant només ha calgut esperar que passessin els mesos d’estiu, en què una població turística com la nostra no es pot permetre portar a terme una obra com aquesta.

Si us plau, que ningú no em malinterpreti. Tot plegat són casualitats: l’inici de l’obra, i la coincidència de color polític de l’Ajuntament de l’Escala i del departament de la Generalitat encarregat del treball.

Bé, les coses són com són, i ara només cal que l’obra, decidida, tramitada i obtinguda amb el compromís del nostre govern s’executi amb la màxima celeritat i qualitat, causant les mínimes molèsties possibles als escalencs i als nostres visitants.

I si parlem de projectes pendents i de futur, seria convenient parlar del desdoblament de l’accés nord del municipi, una obra que evitaria molt embussos, que ja estava licitada i adjudicada quan el govern va passar a mans del Tripartit; de la Ronda del Padró, que ja tenia el finançament adjudicat en el Pla d’Obres i Serveis del 2007 i que l’estat actual representa un perill permanent per als vianants. Abans de deixar el govern ja havíem preparat una solució provisional que no sabem perquè no s’ha portat a terme; o el parc de les Planasses, que té un compromís de compra i gestió mancomunada que ja havíem establert amb el Ministeri de Medi Ambient. Però potser caldrà deixar tots aquests temes per a més endavant.

13 SETEMBRE 2007
Gràcies, Doctor Irurita

Diuen que la gent és del lloc on decideix viure, fer arrels, formar una família, o acabar-hi els dies. Això és el que va posar en pràctica el Dr. Francisco Irurita Calvo que després d’estudiar a Saragossa, passar per Guipúscoa, Almunyécar, l’Armentera, l’Escala, Arbúcies, i Platja d’Aro, va decidir tornar amb la seva família al municipi que va veure desembarcar grecs i romans. En aquesta vila marinera va desenvolupar l’etapa més fructífera de la seva activitat com a metge, vivint en aquesta terra la seva etapa madura, aportant a l’Escala tot el seu saber i experiència.

Va exercir una carrera professional que portava ben endins, que brollava del cor, del lloc on neixen les vocacions. Així doncs, a ningú se li fa estrany que a tota hora estigués disponible, vint-i-quatre hores al dia, tres-cents seixanta-cinc dies a l’any. Era especialista en pediatria, però es va abocar a tot un poble. Una professió que va exercir amb delit, generositat i altruisme. La seva atenció anava més enllà d’anàlisis i radiografies, es preocupava pels seus pacients, pel seu bon funcionament, no només a nivell físic, sinó també anímic. Vigilava atentament els diferents elements que feien possible la felicitat dels seus amics, que era allò en què es convertien els seus pacients.

La majoria dels escalencs de més de divuit anys en conserven algun record, perquè ell va ser “el metge” del poble, probablement l’últim professional a l’estil clàssic, algú capaç d’anar a veure un pacient amb angines tres o quatre vegades fins que estigués bé. Un mètode avui molt difícil per la forma actual d’exercir la medicina.

Afortunadament vaig tenir al Dr. Irurita al meu costat en moltes ocasions, no només cuidant-me a mi, sinó també a la meva família. Però el vincle familiar ve de molt abans, de l’equip que havien fet amb el meu sogre, en “Cillero”. I és que si el Dr. Irurita era el “metge titular” de la vila, el seu company José López Cillero, n’era el “practicant titular”.

Els consells profitosos que vaig rebre del Dr. Paco Irurita no només van estar encaminats a millorar la meva salut, sinó que també em van assessorar en la meva etapa d’alcalde, “hi era sense ser-hi”, com ell mateix donava a entendre.

El Dr. Irurita va ser una gran persona, discreta, que sempre sabia estar al seu lloc, un conversador infatigable, amè i constructiu. Va tenir una vida plena, altruista, generosa en què es va donar al proïsme.

La seva mort significa una gran pèrdua per l’Escala, perquè amb ell desapareixen l’experiència i una mirada atenta a les persones. Per tot això els escalencs li estarem permanentment agraïts. Gràcies Dr. Irurita, el metge de les persones.

07 SETEMBRE 2007
EL LLEGAT

Quan hi ha un canvi de timó en una casa, una empresa o un ajuntament, les persones que prenen el relleu es troben amb un llegat a les seves mans. Projectes que estan engegats, iniciatives que ja han començat a caminar i activitats que ja funcionen però que no s’han donat a conèixer.

L’autoria de tot plegat pertany als responsables que hi havia hagut fins al moment, però quan el govern canvia de mans, el veritable origen de tot plegat no acostuma a sortir a la llum. D’aquesta manera l’oportunitat, la circumstància, fa que algú a qui no li correspon es pengi la medalla.

Suposo que quan practiques la cita del Nou Testament que diu, “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”, t’agradaria que els altres també tinguessin aquesta deferència amb tu, i que es reconegués l’autoria d’aquelles iniciatives que vares projectar o vares posar en marxa amb el teu equip. Com un vaixell que es fleta i que arriba a port al després d’una llarga travessia, quan han passat mesos o anys. Són uns productes que no s’haurien fet realitat si no els haguéssim iniciat anteriorment.
Fa dotze anys, a l’Escala, va ser CiU qui de manera lògica, i amb tota normalitat, va donar continuïtat, i va desenvolupar projectes de l’equip anterior. Vàrem voler portar a terme un relleu raonable i harmònic, sense que es produís cap trencament amb les anteriors polítiques pel bé del municipi. Practicant sempre un tracte exquisit amb les persones que treballaven a l’ajuntament. Però sembla que avui tot aquest fair play ja no es porta, s’ha perdut.

Sense fer un inventari de totes les obres, infraestructures, i serveis que hem posat en marxa aquests darrers dotze anys, crec que és convenient recordar alguns dels projectes que conformen la nostra herència per impedir que la successió afavoreixi una apropiació impròpia, o que es perdi en el temps anònimament.

A l’Escala hi ha molts projectes engegats que porten el nostre segell, el de l’anterior govern, iniciatives que es faran realitat en els propers mesos i anys. Destaquen l’avinguda de Montgó, l’enllumenat i les obres del passeig de Montgó, l’impuls de la segona fase de la zona industrial, la rotonda nova de l’accés sud que hem estat reivindicant durant els darrers anys al govern de la Generalitat, el desdoblament de l’accés nord de la vila, que ja havia estat adjudicat i que l’actual govern autonòmic va aturar. També trobem la nova deixalleria i la planta de transferència, el projecte de reforma de la plaça de l’Església i l’ajuntament, que està en fase d’avantprojecte, com els vestidors del camp de futbol que ja estan dibuixats. Un altre exemple és la remodelació de la Platja dotada amb nou mobiliari urbà i presidida per l’escultura de la Cobla, el projecte de l’aparcament soterrat a la plaça Nova amb una plaça polivalent en superfície, un tema candent que actualment sembla que està als llimbs.

Pel que fa a la costa també trobem altres projectes com la remodelació del Passeig Marítim amb un aparcament soterrat per fases, l’arranjament de la Mar d’en Manassa que ja pot executar-se, la segona fase del Passeig d’Empúries (del Rec del Molí a Empúries) que ja disposa de projecte, i la tercera fase (de Sant Martí al Riuet), que té entrada la sol•licitud al Ministeri de Costes de Madrid. Però això no és tot, perquè també teníem projectada la recuperació de la platja del Riuet amb un espigó submarí.

Pel que fa a cultura s’han gestat sota el nostre govern el retorn de l’Esculapi, l’emblemàtica escultura que CiU ha estat reivindicant des del 1995, l’impuls del Centenari d’Empúries, i dels 500 anys la Parròquia de Sant Martí amb la restauració de la seva església. També hem estat treballant en la museització de les restes de l’ermita de Santa Magdalena, el projecte del Centre Cultural per a l’Alfolí de la Sal, la museïtzació casa de pescadors al carrer de la Torre que ja tenia compromès el finançament de la Direcció General de Pesca, la projecció del Museu de l’Anxova i de la Sal i l’increment d’activitats del taller (en benefici de la tradició anxovera de l’Escala), l’inici de les obres de la biblioteca que només n’està pendent l’adjudicació, la reforma de l’edifici d’ “El Gavià” per finalitats culturals i que ja tenia un compromís amb la fundació Víctor Mora, o la internacionalització d’Empúries com a Patrimoni Mundial.

En l’àmbit comunitari i educatiu hem de parlar de la reforma i ampliació del CER, la construcció de la segona escola (CEIP) i llar d’infants, l’acostament de la Universitat de Girona a Empúries a través d’un conveni. I no podem oblidar el projecte de creació d’un institut o centre de recerca i tecnologia aplicada sobre el peix, una idea genuïnament nostra i que va adoptar com a pròpia el director general de Pesca.

De l’àmbit social destaquen la complementació de les pensions mínimes, el xec cangur que dóna ajudes a les famílies amb nounats, o les rebaixes fiscals per a famílies monoparentals i nombroses, una mesura presa amb discreció i eficàcia. I no podem deixar de parlar dels famosos pisos de protecció oficial, que sempre hem impulsat però que potser fins ara no han tingut una gestió prou àgil.
Tot i que es tracta d’una llarga llista, encara n’han quedat fora altres projectes i iniciatives per manca d’espai. Tenim clar quin és el nostre llegat i des de la nostra posició estarem amatents a les noves propostes del govern, que de moment brillen per la seva absència.

02 SETEMBRE 2007
Article de festa major

Els responsables del llibret de la festa major em van demanar un escrit en qualitat d'exalcalde per incloure en la publicació d'enguany. Per problemes tècnics, aquelles reflexions no s'han pogut incloure en la revista. Amb tot, he cregut convenient que es poguéssin llegir a través d'aquest bloc. L'article que hi havia preparat era el següent:

"Durant dotze anys, en qualitat d’alcalde, he signat un breu escrit introductori a aquest tradicional llibret de la Festa Major de l’Escala. Amb variants, el tema principal ha versat al voltant d’aquests dies festius, del significat que té pels escalencs, les novetats... i també l’agraïment a la comissió de la Festa Major que el 1995 va tornar a assumir amb entusiasme la responsabilitat d’organitzar cada edició. Aquests escrits sempre han tingut un component personal i indispensable, el d’engrescar a tothom a xalar i gaudir d’aquests dies en què la temporada turística comença tocar a la seva fi.

Enguany els responsables d’aquesta publicació també m’han demanat que faci una col•laboració, una aportació més o menys literària des de la meva condició d’exalcalde. Una petició que agraeixo i que en un principi no sé molt bé com enfocar. Després de donar-hi moltes voltes arribo a la conclusió que l’únic punt de vista que puc donar és el de la sinceritat.

En aquests moments el sentiment que m’absorbeix, que s’estén per tots els records d’aquesta llarga experiència és la gratitud. L’agraïment a tots i cadascun dels escalencs per aquests dotze anys en què he tingut el goig i l’honor de ser l’alcalde d’aquesta vila marinera. Més d’una dècada en què segur que hi ha hagut errors, descuits, falta de detalls de sensibilitat potser en alguns moments. Però el tarannà d’aquesta etapa sempre ha estat presidit per la bona voluntat, per un esperit d’entesa, de bona fe, potser. Pensant sempre en l’interès general, en el bé comú, que de vegades obliga a deixar de banda alguns interessos particulars pel bé del poble, i impossibilita l’acontentament del 100% dels implicats.

La darrera cita a les eleccions va canviar el panorama polític escalenc. Les anàlisis han estat moltes i variades, però sense detectar errors, simplement assumint que les circumstàncies canvien i que de vegades la ciutadania prefereix l’alternança.

Estic satisfet i orgullós de tot el que ha avançat l’Escala en els últims anys. I la veritat és que molta gent em para pel carrer i em fa aquesta mateixa reflexió –crec que sincerament–. La perspectiva en tot allò material és de creixement per l’estabilitat econòmica, la creació de riquesa, d’infraestructures, de serveis, el benestar econòmic... Però aquesta bona etapa també fa referència a tot allò intangible com poden ser la cultura, la identitat, o l’autoestima, entre d’altres. Una bona navegació que ha estat possible gràcies als escalencs, a la dinàmica social, que s’ha recolzat i potenciat des de l’Ajuntament.

Han estat dotze anys de govern per valors –un factor que personalment valoro molt–, en què l’ètica, l’honestedat, l’equitat, la justícia, o la igualtat, han afavorit les actituds de convivència, respecte, o integració de tots en un projecte comú.

Desconeixem què ens depara el futur, però sigui com sigui, i faci el que faci seguiré fidel i al servei d’aquest poble. Només em queda desitjar molta sort i encert als actuals governants, pel bé de l’Escala. Des del fons del meu cor moltíssimes gràcies a tots."

16 AGOST 2007
EL MALSON DE LES INFRAESTRUCTURES

És inel•ludible. És parada obligatòria aquest estiu. Fa molts anys que és un problema irresolt, una assignatura pendent de fa molt de temps que ara ha explotat inundant el neguit estival. Era latent però ara ha emergit de sobte, amb més força que mai. Ha ocupat repetidament portades de diaris, obertures d'informatius, la majoria de noticies dels mitjans... Si es pretén comentar allò que se'n diu "rabiosa actualitat" política, més enllà de parlar d'ideologies, posicionaments, programes, estratègies, o tàctiques, s'ha de parlar d'infraestructures.

Allò que ha cridat més l'atenció i ha generat més titulars informatius són els desastres de Barcelona, les contínues incidències i el conseqüent caos de rodalies de la xarxa ferroviària, el gravíssim tall de subministrament d'energia a mitja ciutat, la conflictivitat de l'aeroport del Prat... Des de les terres gironines també cal aixecar la veu i denunciar els dèficits i les mancances en les nostres infraestructures, donar-los el valor i la importància que tenen com a base, com a fonament pel desenvolupament econòmic d'aquestes contrades i el benestar de la nostra gent.

Especialment en els darrers dies, s'han d'afegir a la preocupació permanent sobre el retard en l'execució de les infraestructures gironines alguns indicadors o senyals d'alarma que acaben de neguitejar-nos: l'extensió de les incidències de rodalies de Barcelona als trens que arriben a Girona i Figueres, aquesta sospita indiciària de la supressió del tren Costa Brava a partir del setembre (sobre el qual ja ha reaccionat immediatament en meu benvolgut company Jordi Xuclà), el caos dels embussos de l'autopista AP-7 en el seu tram gironí, cada vegada més al nord, l'espasa de Damocles de les deficiències de la xarxa de distribució d'energia elèctrica, que juntament amb les mancances de subministrament amenacen gravíssimament el sector turístic i tants altres. I tot això només fent referència a qüestions de competència estatal.

Des de CiU, opinadors, diputats, o alcaldes, fa molt de temps que insistim en la necessitat de fer un esforç continu i permanent per recuperar el retard en les nostres infraestructures. Seguim essent la "província" amb menys quilòmetres d'autovia per habitant, tot i estar situats en un extrem estratègic de la pell de brau per on necessariament conflueixen les infraestructures de comunicació amb Europa, tant pel que fa a l'eix mediterrani, com per la comunicació transversal al sud dels Pirineus. Les obres de desdoblament i millora de la Nacional II han estat lentíssimes, així com l'anomenat Eix Pirinenc, l'N-26, de la qual encara resten per projectar i licitar trams molt importants, el tercer carril de l'AP-7 des de Massanet fins la frontera, que aquests dies s'ha evidenciat com a molt necessari té el més calent a l'aigüera. Les obres del tren d'alta velocitat també s'han retardat escandalosament, i han generat aquest desplaçament de la previsió del seu enllaç amb França al 2012, ni més ni menys que tres anys més tard de darrera previsió, que prèviament també ha estat ajornada.

Més enllà de demanar que l'Estat consideri la proposta de CiU de fer enllaços provisionals que permetin accelerar i avançar la connexió del TAV amb França, aquest retard ha de permetre la reconsideració d'aquest traçat per Bàscara perquè sigui més respectuós amb el territori. Però també el traspàs de l'aeroport de Girona, així com d'altres temes que a més de ser desesperadament lents i feixucs ens fan perdre temps, oportunitats, competitivitat... en definitiva els diners i el benestar als que tenim el dret d'optar com la resta d'habitants de l'Estat i d'Europa.

Davant de tots aquests greuges, quins són els arguments dels actuals responsables de l'executiu tant a Catalunya com a l'Estat? Els tópics de sempre, amanits amb aquella màxima que fa culpables de tots aquests dèficits i endarreriments a governs anteriors. Excusa de mal pagador. CiU no havia manifestat mai que estigués satisfet del nivell de compromís de l'Estat amb Catalunya, i sempre se n'havien tret més beneficis com més necessaris érem a Madrid, obtenint uns millors resultats de les inversions a Catalunya dels que raonablement es podien esperar.

Hem de seguir reclamant la necessitat que l'Estat es comprometi i compleixi amb Girona. De moment ens conformaríem si complís amb tot allò que està previst, reivindicat i assumit per tots.

31 JULIOL 2007
Polítiques de família, polítiques natalistes

No deixa de ser curiós que en el darrer debat de l’estat de l’Estat (ells en diuen nació) el tema que ha tingut un efecte mediàtic més important ha estat una proposta de “prestidigitació”, de “treure el conill del barret”. Em refereixo a l’anunci de donar 2.500 euros pel naixement d’un fill. Em sorprèn perquè s’ha comprovat que aquesta mesura és fruit d’una improvisació d’última hora en relació a un tema molt important, la política de família. Un aspecte en què el nostre grup ha insistit sempre que n’ha tingut ocasió. Una mesura tant desconcertant i aïllada, com poc avaluada, que només fa demagògia d’aparador d’un tema de transcendència capital.

Cada vegada està més extesa la convicció que l’atenció a la família, com a institució, ha de merèixer més atenció per part de tots, i que cal promoure –sense eufemismes– la natalitat com una premissa per mantenir –i augmentar, si pot ser– la qualitat de vida d’una societat que tendeix cada vegada més a una major esperança de vida. Aquesta és una mesura que també preserva les identitats culturals, i que comença a ser predicada i practicada per totes les opcions politiques, seguint l’empedreïment que sempre ha demostrat en aquesta matèria Convergència i Unió, especialment Unió des de la seva fundació en l’època republicana.

Però, més enllà de proclames i propostes puntuals, que corren el risc de convertir-se en un pur miratge, si realment estem convençuts que cal protegir i actuar pensant en les famílies, en les diverses variants existents, cal que tots i cadascun dels ciutadans siguem conscients de la seva importància. De la mateixa manera cal que les administracions de tots els nivells actuïn i prenguin mesures per ser conseqüents, començant per les administracions més properes als ciutadans, els ajuntaments.

Diverses corporacions locals ja varen prendre mesures en aquest sentit, per promoure el naixement de nous ciutadans. Alguns d’aquests municipis ho varen començar a fer molt abans que Zapatero fes pública aquesta mesura, i de vegades essent criticats per polítics del mateix color polític del govern de l’Estat.

L’Ajuntament de l’Escala ja fa temps que va prendre consciència de la necessitat de dur a terme polítiques per incentivar el creixement de la natalitat i en favor de les famílies. Aquestes mesures anaven més enllà de l’àrea de Relacions Ciutadanes i s’estenien en els àmbits social i fiscal. Així, des de principis d’aquest exercici es van voler potenciar els naixements mitjançant el lliurament de xecs-cangur a tots els nounats escalencs per ajudar als seus pares a tenir-ne cura. Una iniciativa que permetia la contractació de persones formades i homologades per cuidar-los, i per tant, amb totes les garanties pertinents. Una mesura de caràcter general que podia tenir continuïtat a aquelles famílies amb necessitats econòmiques. Per altra banda, les ordenances també varen recollir tot un seguit d’acords, per reduir substancialment la pressió fiscal municipal i els preus públics (piscina, casal...) a les famílies monoparentals i a les que tenen tres fills o més.

Confiem que l’actual govern escalenc reconegui l’encert d’aquelles mesures, en consonància amb la filosofia que ara sembla que també inspira el govern socialista, tant a l’Estat, com a la Generalitat, i que mantingui i aprofundeixi les politiques locals de família que vàrem iniciar. Des de CiU hi estarem amatents, i si cal farem noves propostes, ja que per obtenir resultats a mig o llar termini aquesta qüestió només es pot tractar amb una actuació integral i multinivell.

Fiscalitat automobilística verda
Fa uns quinze dies, a les acaballes del darrer període de sessions al Congrés dels Diputats, la comissió de Medi Ambient va aprovar dues lleis importants. Una és la de responsabilitat ambiental, que preveu i regula bàsicament la recuperació i compensació dels danys causats al medi ambient per part dels operadors econòmics (empreses, organitzacions, administracions públiques). Té l’essència del “qui la fa la paga”, però en versió mediambiental.

La segona llei és relativa a la qualitat de l’aire, i fa referència a allò que alguns partits anomenen “fiscalitat verda”, promoure un determinat comportament col•lectiu que afavoreixi el medi ambient a partir de mesures fiscals. Són dues lleis que han comptat amb el suport i l’aprovació de CiU, i fins i tot en la darrera va participar en l’elaboració final del text, a través de les esmenes presentades.

En aquest sentit també està previst que cap al final de legislatura aprovem una norma important en matèria de biodiversitat. I dic “aprovem”, perquè tinc l’honor de ser el portaveu parlamentari del meu grup, CiU, en aquesta comissió.

Pel que fa a la llei de qualitat de l’aire, aquesta pretén disminuir les emissions de CO2 que emeten els vehicles de motor, les anomenades “emissions difuses”, aquelles més difícils d’abordar i reconduir per intentar acomplir amb els compromisos del protocol de Kyoto que té com a objectiu reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle que provoquen l’escalfament del planeta i poden generar el famós canvi climàtic, un fenomen del que seria interessant parlar-ne algun dia.

D’aquesta manera, la Llei preveu una mesura que ha de contribuir a millorar la qualitat de l’aire, fent que hi hagi menys alliberament de CO2 a l’atmosfera i això repercuteixi de forma positiva en la salut de les persones. I com ho fa? Doncs preveient mesures fiscals (que no acaba de concretar, sinó que les deixa al posterior reglament) i especificant que pagui menys impost qui menys contamini, i més impost qui més malmeti l’aire. El compromís que ha pres el govern és que sigui una modificació fiscal d’efecte neutre, on es deixi de recaptar entre els que no contaminin (cotxes elèctrics o híbrids), i els que contaminin poc (vehicles amb noves tecnologies); i es compensi amb el que es gravi de més als que contaminen molt (com vehicles tot terreny i cotxes esportius).

Convergència i Unió va recolzar aquesta modificació de la normativa perquè està convençuda que cal prendre decisions per fer més eficaces i més eficients l’ús de les energies, també en els vehicles.

I ara el que cal és fer extensiu a les corporacions locals el mateix principi que va inspirar la normativa estatal. D'aquesta manera els ajuntaments han de modificar les ordenances fiscals que regulen l’impost de circulació, amb el mateix criteri, i baremar-lo en funció de les emissions de CO2 i no segons la cilindrada del vehicle. Fent que tot plegat tingui un efecte neutre en les hisendes municipals. De moment em consta que aquesta mesura ja s’ha aplicat en diversos municipis governats per CiU. Pel que fa a l’Escala, aquesta serà una de les primeres propostes que farem com a oposició constructiva.

El nostre grup seguirà instant al govern de l’Estat perquè mantingui i reforci el “Plan Prever”, que persegueix aquest mateix objectiu, que amb la renovació i modernització del parc automobilístic cada vegada hi hagi més vehicles que amb les noves tecnologies i nous carburants (biodiesel) contribueixin a tenir una atmosfera més saludable i amb menys efectes negatius en l’escalfament del planeta. Pot semblar que aquestes mesures aplicades a cada vehicle o a cada ajuntament són insignificants, però també els oceans estan fets gota a gota. Tots som responsables del medi ambient i tots hi hem de col•laborar tant com puguem.
A LES 1:29 PM 0 COMENTARIS
Sigui com sigui, Institut del peix
L’Institut Tecnològic del Peix ha estat un dels projectes innovadors que hem llençat en l’anterior mandat municipal. Una idea que projecta CiU l’Escala per la vila i que neix de la combinació de la tradició pesquera del poble i de l’aplicació de l’R+D+I en tots els àmbits. Un lloc de recerca aplicada al peix, entès com a fruit que s’extreu del mar, la investigació d’aquest producte pel consum humà, i d’altres derivats com les formes de conserva o de preparació. Una nova eina molt relacionada amb la vila sobretot si tenim en compte que la nostra població és coneguda internacionalment per la qualitat de la seva anxova.

Aquest és un camp en què encara cal seguir investigant i per això creiem convenient desenvolupar un projecte com aquest. Així vàrem començar a treballar-hi perquè crèiem fermament que representaria un pas endavant per l’Escala; perquè esdevindria un punt de referència, pel prestigi que li aportaria, per la feina científica que s’hi podria desenvolupar, o pels llocs de treball de nivell universitari que s’hi podrien crear, entre molts d’altres.

Per tot el benefici que aportaria a l’Escala vàrem començar a treballar en el projecte i vàrem endegar moltes gestions, contactes amb el ministeri i amb el sector. Vàrem fer un estudi comparat amb altres països o nacions, i vàrem redactar un esborrany del projecte que vàrem presentar a la Generalitat, a la Direcció General de Pesca al capdavant de la qual hi ha l’empordanès Martí Sans. La primera impressió que en va tenir aquest dirigent socialista va ser molt bona, li va semblar molt interessant. Em va dir que en tornaríem a parlar si el confirmaven en el càrrec després de les eleccions autonòmiques. I així ho vàrem fer. Vàrem esperar, vàrem continuar les converses, i quinze dies abans de la cita municipal a les urnes em va demanar que no digués res del projecte, que no mogués res... que en parlaríem just després del 27 de maig.

Però no va caldre esperar fins aquesta data, perquè abans dels comicis, en una visita a l’Escala el mateix Director General de Pesca va anunciar “Noves idees” del partit socialista. Però en realitat no es tractava de cap innovació, era el projecte de CiU, l’Institut Tecnològic del Peix, que temps enrere els havíem presentat.

Deixant de banda la sorpresa inicial, i tot paint un altre dels revessos de la política, volem estendre la mà al govern municipal perquè aquest projecte tiri endavant. Així doncs, tot i els mals jocs que per ètica professional no compartim, col•laborarem des del Congrés, i des de l’oposició municipal, per fer realitat aquesta iniciativa beneficiosa per l’Escala. Perquè no volem que aquesta nova infraestructura es converteixi en una promesa electoral buida, incompleta.

Així doncs, pel poble, per l’Escala, col•laboraré generosament aportant tota la feina i gestions fetes com a diputat al Congrés de Madrid, i establint totes aquelles que siguin necessàries. Perquè aquest és un projecte que transcendeix la vila, que té interès comarcal i nacional, i que de ben segur podria tenir repercussió a l’Estat i perquè no a Europa.

19 JUNY 2007
VOT EN BLANC

Dissabte passat a l’Escala es va tancar un cicle de dotze anys de govern de CiU. Es va finalitzar una etapa de treball intens, de procurar per l’interès general, de transparència, de direcció per valors... per començar-ne una altra.
La grandesa de la democràcia permet que cada quatre anys els ciutadans examinem els nostres governs i a través del vot fem sentir la nostra veu. En aquesta ocasió l’Escala ha demanat un canvi, s’ha decantat cap a d’altres opcions.

Tot el respecte i la submissió que sentim vers al nostre sistema polític fa que acceptem i no vulguem alterar la voluntat del poble i que per això no haguem buscat una altra combinació que aritmèticament permeti un govern diferent on no hi hagi lloc per a la llista més votada.

En l’acte formal d’investidura de dissabte passat vàrem ser conseqüents amb el nostre posicionament. I després de votar en la investidura vàrem fer una explicació de vot, del nostre posicionament a l’acte.

Entenent que ha de governar la vila el partit més votat, acceptant els resultats de les eleccions; però demostrant el nostre desconcert pel canvi d’actituds que han provocat els resultats electorals. D’aquesta manera, per respecte al mapa representatiu, i en protesta als objectius que han deixat de treballar per l’interès municipal, els regidors de CiU vàrem votar en blanc. Hauríem pogut fer ús d’altres opcions. Ens hauríem pogut votar a nosaltres mateixos, com van fer el PSC, ERC i IC-V ara fa quatre anys. Però aquesta opció hauria desvirtuat el nostre discurs.
Ens hauria agradat votar al PSC, si aquest partit hagués tingut una actitud de correspondència igualitària al tracte que va rebre quan la situació era la mateixa però a la inversa. Aquesta és l’opció que hauríem recolzat si haguéssim arribat a un acord de govern, sense condicions, i sense l’exclusió d’altres formacions. Una entesa que comptaria amb la representació d’un major nombre de voluntats. Hauríem recolzat la posició que mantenia el PSC abans de les eleccions. Una voluntat que ha desaparegut quan s’ha convertit en la força més votada. Un canvi que ens situa a l’oposició. Una posició que exercirem amb cortesia, elegancia, honestedat. De forma reflexiva, rigurosa, i dedicada. Com sempre hem fet posarem per davant de tot els interessos de l’Escala i dels escalencs, per damunt dels beneficis partidistes i personals. I a diferència del que han fet d’altres.

Abans d’acabar vull felicitar els nous regidors i donar l’enhorabona al nou alcalde. Vull donar-li ànims per treballar molt pel futur l’Escala, perquè és el mateix que farem nosaltres, des d’una altra posició.

18 JUNY 2007
PA PER AVUI, GANA PER DEMÀ?

Enguany, el període que va de les eleccions a la constitució dels ajuntaments ens ha deparat moltes sorpreses. Anades i vingudes, neguits, ofertes, transaccions i pactes. A l’Alt Empordà n’hem vist de tots colors i Figueres, Castelló d’Empúries i Roses a aquestes alçades encara no s’han definit del tot.
De tota manera, les tendències que dibuixen ens fan pensar que s’esberlarà el principi en què governa la llista més votada.

El cas de Castelló d’Empúries, per exemple, serà objecte d’estudi de la comissió antitransfuguisme de què formo part. El punt de mira no es centra en la persona que abans de recollir l’acta de regidor, ha deixat les sigles amb les que es va presentar a les eleccions; sinó des de la perspectiva dels partits. Perquè la postura presa, encara que sigui legal, no és legítima. I amb aquest pas han incomplert el pacte antitransfuguisme entre partits.

Però aquest no és el cas de l’Escala, on sí que governarà la formació més votada. Encara que no les més votades, tal i com els vàrem oferir. Perquè tot i que vam manifestar la nostra predisposició a seguir endavant amb el pacte, encara no n’hem rebut cap resposta formal. En canvi, hem conegut de la mà dels mitjans de comunicació el pacte que el PSC pensa establir amb ERC, una entesa oberta a d’altres formacions.

Aquesta aliança ens genera un seguit de preguntes, de dubtes, per les postures que es varen prendre en campanya. En aquell moment el PSC va dir que defensava el pacte amb nosaltres, amb CiU. Potser perquè no pensava guanyar? Per altra banda la unió entre PSC i ERC és opaca, ja que no han fet públic quin programa han acordat tirar endavant, sobretot si tenim en compte que fins fa ben poc mantenien posicions antagòniques respecte a molts projectes: les ubicacions del pàrquing soterrat i la biblioteca; el PEMU del Nucli Antic, o la requalificació de l’illa de cases de la fàbrica de l’esperit (davant la benzinera). Em pregunto com ha quedat tot això si mantenien postures contràries? Aquests aspectes importants per l’interès general de l’Escala han quedat aparcats per interessos de partit i de persones? Han quedat esmicolats per l’ambició de poder? Això és pa per avui i gana per demà.
Tenim molt clar que el pacte que encara és vigent a l’Escala tenia com a prioritat l’interès general, i tenim ben present quin és el paper que li tocarà assumir a CiU en els propers dies, el d’oposició. El canvi de perspectiva no afectarà el tarannà del nostre partit, que si fins avui ha tingut una actitud clara, transparent, i comunicativa, mentre ha estat governant, seguirà treballant de la mateixa manera per l’Escala, quan la responsabilitat recaigui sobre uns altres.

04 JUNY 2007
UN PACTE SENSE CONDICIONS

Superat el xoc inicial i la reacció que se’n desencadena. Un cop acceptats els resultats de les eleccions, després de fer autocrítica i valorar la decisió de la ciutadania; cal adaptar-se als nous temps i mirar endavant.

El següent pas que ens toca viure és l’elecció de l’alcalde el proper 16 de juny. Encara que en alguns municipis, les combinacions aritmètiques permetin que l’alcaldia no recaigui en la llista més votada, aquest no serà el cas de l’Escala. Ja que per higiene democràtica creiem que al capdavant de l’Ajuntament cal que hi estigui el número u del partit que ha obtingut més reconeixement a les urnes. Així doncs, partint d’aquesta base, el dia de la investidura la nostra posició pot oscil•lar entre el vot positiu i el vot en blanc. Però en cap cas no serà contrari a aquesta postura, ja que tampoc no hem fet cap moviment per portar endavant un pacte de minories.

Per tot això, CiU deixa pas en aquesta carrera municipal a la llista més votada, perquè sigui ella qui prengui el lideratge en el futur govern municipal, ja que així ho han demanat els ciutadans amb el seu vot a les urnes.

En aquest punt del camí, creiem que hi ha dues possibles sortides: per una banda, dimitir amb honorabilitat davant la pèrdua de vots i de regidors, oblidant-se de tota la feina feta al llarg dels anys; o bé seguir assumint les responsabilitats que es van adoptar i exercir-les, ja sigui fent oposició o col•laborant amb el govern.

La voluntat de CiU és clara, ens oferim a seguir treballant per la vila de la mateixa manera com ho ha fet fins ara el nostre soci de govern, que és qui ha guanyat les eleccions. Si fem memòria recordarem que nosaltres li vàrem estendre la mà quan la representació de regidors era la mateixa però a la inversa (6 a 3), i encara s’hagin repetit els resultats, som conscients que la situació no és del tot idèntica. Per això oferim un pacte de govern sense condicions i amb retribució zero. Per què? Per seguir treballant per l’Escala i continuar-li aportant l’estabilitat que li poden oferir les dues forces més votades.

Si fins al moment aquesta suma de partits ha resultat profitosa per la vila, no entendríem que ara que s’han invertit els papers aquesta postura es desintegrés per una mera tàctica partidista. Sobretot tenint en compte que els nostres programes no disten gaire després de treballar gairebé tres anys junts en el govern que liderava CiU.

* Article publicat al setmanari Empordà el 5 de juny de 2007


29 MAIG 2007
La democràcia

La democràcia no és cap joc, ben al contrari. És la nostra forma de govern, la menys dolenta, segons diuen els entesos. Aquest diumenge al nostre país hi ha hagut la darrera cita a les urnes per escollir els representants municipals, i aquest resultat no ha afavorit al nostre grup a l’Escala. En aquesta ocasió el percentatge de població que ha fet ús del seu dret democràtic, un 58,15% ha volgut que es produís un canvi de govern. A què es deu? Aquesta és una pregunta a la qual buscarem respostes en els propers dies.

No obstant hi ha una cosa evident, la ciutadania, amb la suma de cadascuna de les voluntats, de vegades escull representacions governamentals capricioses. Potser podríem dir que es mou per modes, i ara tot apunta que volia un canvi. Sembla ser que a l’Escala els governs es mouen per cicles no superiors als dotze anys. CiU ha estat governant durant la vila durant aquest darrer període, i abans ho havia fet el PSC el mateix període de temps. Ara la població ha volgut un altre canvi, i per la nostra part no podem fer res més que acceptar-lo.

Els tres mandats en què he estat alcalde de l’Escala he treballat pel seu bon funcionament. I encara que no estigui de moda dir-ho, ho he fet de bona fe. Amb els equips que hem format en cada període hem treballat per portar desenvolupament, futur, benestar i equilibri a la vila. Però sembla que ara el poble vol alguna cosa diferent i així ho ha manifestat a les urnes.

En cada mandat hem treballat amb el cap pel municipi i també en campanya ens hem esmerçat per recordar a tothom que teníem força i energia per seguir portant “l’Escala al cor”, com deia el nostre eslògan. Per treballar i cuidar aquesta vila marinera que tant estimem. Ara cal deixar pas a un altre equip, i sigui des de la posició que sigui estarem sempre amatents a les necessitats del poble.
Des d’aquest espai voldria donar les gràcies a totes les persones que han votat, que han fet ús del seu dret, i que han manifestat la seva voluntat democràticament, encara que l’opció escollida no hagi estat la nostra. Crec que és important recordar-ho perquè encara hi ha un important volum de població, gairebé un 42%, que ha preferit l’abstenció, que l’ha convertit en el partit majoritari.
Evidentment, vull agrair de forma especial el suport de totes les persones que ens han votat, que una vegada més ens han donat la seva confiança, l’esforç que han fet militants i simpatitzants, i la gran tasca que han portat a terme cadascun dels membres de la llista. A tots, moltes gràcies.

* Article publicat al setmanari Empordà el 29 de maig.

23 MAIG 2007
Presentació de les Converses

Josep Antoni Duran i Lleida, secretari general de CiU, ha prologat el meu primer llibre, titulat Converses a peu dret i l’ha descrit com “les tertúlies del cafè de la vella Europa posades en format de llibre, però ubicades en diferents punts de la meravellosa geografia de l’Escala: la Platja, el Passeig, la Riba, un bar, una botiga, o al mateix despatx de l’alcalde, entre d’altres”.
Aquest treball s’ha presentat aquest cap de setmana a la Riba petita de l’Escala, en una típica taula rodona de bar amb peu de ferro forjat i acabada en marbre blanc, com algunes de les que surten a les Converses, i que representa l’essència de tants cafès on a totes hores hi trobem tertúlies com les que hi ha en aquest llibre.
El valor de la conversa va molt més enllà de l’intercanvi de paraules, i fomenta l’enriquiment mutu perfilant aspectes i definint idees. En aquesta ocasió la ficció del diàleg m’ha servit per fer autocrítica, per reproduir molts arguments que anaven contra mi mateix. Com va dir l’exregidora Mari Dubé, companya durant més de deu anys a l’Ajuntament de l’Escala, que va ser l’encarregada de presentar el llibre, en aquest llibre “ha estat massa crític amb ell mateix”. I després de “renyar-me” públicament per aquest excés, va explicar que “ha tingut la pell massa fina per alguns comentaris negatius de la gestió, però que no són coses importants que preocupin als escalencs”.

Les Converses a peu dret són un volum que recull tots els articles publicats des del 2003 i fins ara a la revista local L’Escalenc. Unes col•laboracions fetes en format de diàleg, en què sempre hi apareixo jo mateix amb un interlocutor diferent a cada article. Un estil que vol ser de lectura àgil, amena i que per això escull el format de conversa per fer més agradable la lectura al seu públic.

Aquest llibre vol ser també un recull de l’activitat i les polèmiques polítiques que han sorgit a l’Escala al llarg d’aquest període. I que ja veurem si tenen continuïtat. Dependrà de la resposta que tinguin els ciutadans, en la seva cita a les urnes, diumenge que ve. Amb la seva decisió diran si cal seguir amb aquest format, amb què ha escrit l’alcalde de l’Escala, o si cal derivar a un altre tipus.

* Article publicat al setmanari Empordà, el 22 de maig de 2007

10 MAIG 2007
L’equilibri del litoral

La llongada, com diem a l’Escala, és la delicada franja de la platja on conflueixen terra i mar. Un límit que oscil•la constantment, pel vaivé de les onades. Aquesta sorra banyada pel mar, a vista d’ocell, augmenta la seva àrea, i llavors passa a denominar-se “litoral”, amb tot el que comporta d’activitat i ocupació del territori.

Precisament el litoral és una superfície que en els últims anys ha sofert moltes transformacions: la construcció de ports esportius, marines seques, passejos, carrers, habitatges...

L’acció humana en aquest territori, també ha estat subjecta a tendències o modes més o menys intervencionistes, i és precisament en els últims anys quan ha gaudit d’un canvi de plantejament. Ha passat d’un “campi qui pugui”, en què es varen portar a terme passejos marítims, millores a la zona marítimo-terrestre, espigons, actuacions que potser augmentaven el valor especulatiu de la zona, però que ho feien des d’una posició molt més agressiva de l’administració central; a la filosofia que impera en aquests moments: més medi ambiental, preservacionista, molt més recessiva pel que fa a la intervenció de l’home en el litoral.

L’actual plantejament es reflecteix de forma indubtable en les polítiques del PSOE, i la Direcció General de Costes, del Ministeri de Medi Ambient, ho aplica en el seu dia a dia. Els anteriors governs, especialment el del PP, endegaven projectes i iniciatives que comportaven la creació de passejos, dics, ports esportius... formigó, en definitiva. Però aquesta manera de fer ha canviat de forma radical amb el govern del PSOE, que ha deixat enrere la política de ciment, per deixar pas a una de més mediambiental, de recuperació de zones d’interès paisatgístic i natural.
Aquesta manera de fer es veu palesa en la resposta que va donar el director general de Costes, José Fernández Pérez, en una comissió de Medi Ambient del Congrés, arran d’una qüestió que vaig formular jo mateix. Fernández va afirmar que un dels grans reptes era “la protecció i la conservació eficaces dels sistemes litorals i marins”, així com també “la recuperació de la naturalitat de la costa”.

Hi ha alguns punts d’aquest posicionament del PSOE que podríem compartir, però aquesta actitud també té altres vessants negatives, per la paralització i el perjudici d’activitats relacionades amb el turisme que es desenvolupen en el litoral i que són un revulsiu de l’activitat econòmica de la zona.

En aquesta matèria estaria bé trobar un terme mig, per la importància que tenen alguns projectes d’arranjament i millora del litoral, i pel valor de la preservació dels nostres espais naturals. Un equilibri amb el desenvolupament humà a la zona, que ben sovint està molt lligat amb el turisme.

Així doncs, arran d’aquesta política del PSOE a l’Escala hem vist com s’alentien alguns projectes pendents, tot i els esforços que hi ha posat l’Ajuntament. Em refereixo al camí de ronda de la Clota a Montgó, la Mar d’en Manassa, les fases ulteriors del camí de ronda de l’Escala-Empúries, o la recuperació de la platja del Riuet.
Confiem que seguint la llei del pèndul es recuperi el seny de les polítiques lligades a la costa i es trobi un punt d’equilibri intermedi, entre l’actuació agressiva i massa constructiva del territori, que en part s’ha volgut aturar amb el Pla Director de Costes de la Generalitat; i la filosofia que pretén expulsar tota activitat humana del litoral, amb tota la càrrega de perjudici que representa pel benestar econòmic de molts ciutadans. Caldrà veure cap a on anem amb l’aplicació de l’Estatut.

* Article publicat al setmanari Empordà el 8 de maig de 2007.

03 MAIG 2007
Un important conveni per Empúries

Confiem que el conveni que vàrem signar la setmana passada amb el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras, doni un nou impuls als jaciments d’Empúries. Aquest document recull el compromís de tot el que s’ha fet fins ara a nivell identitari, de difusió dels jaciments, i de diferents activitats que hi estan relacionades i li donen continuïtat, com la Marató d’Empúries, o el curs d’estiu d’arqueologia.
L’acord signat amb el conseller també fa referència a un projecte a nivell de tota la península ibèrica. La creació d’un centre de documentació sobre el comerç i la presència grega a Ibèria: Iberia Graeca. Un projecte impulsat pel Ministeri de Cultura, a través del Museo Arqueológico Nacional, i el departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, a través de la seu d’Empúries del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Com afirmaven els noucentistes, la presència de la cultura grega, va imprimir part del caràcter de Catalunya, i li va donar singularitat. L’Ajuntament de l’Escala voldria que Empúries es convertís en un punt de concentració de l’art grec a la península, un centre que rebés el reconeixement internacional, un nou valor afegit al territori, reconeixent que molts segles enrere va ser la porta d’entrada d’aquesta civilització a la península.

Un altre dels aspectes que recull el conveni és l’acord entre el Museu d’Arqueologia de Catalunya i l’Ajuntament de l’Escala per treballar per la nova proposta a candidatura de patrimoni mundial de la UNESCO, per “Les colònies focees de la Mediterrània”, entre les quals hi ha l’Escala-Empúries.
El potencial dels jaciments d’Empúries va molt més enllà, i per això estem treballant perquè esdevinguin seu universitària dels estudis d’arqueologia clàssica, perquè es converteixin en un referent a nivell estatal i europeu. D’aquesta manera, si fructifiquen les converses amb la Universitat de Girona, Empúries pot oferir un nou atractiu a la recerca: una ciutat romana per excavar, o la reescavació de la ciutat grega.

El 2008 Empúries viurà un moment àlgid, amb la celebració del centenari de l’inici de les excavacions, i amb el retorn de l’Esculapi al seu emplaçament original, a Emporion, el 23 de febrer de l’any que ve. Un moment històric que caldrà celebrar tal i com es mereix, amb la posada en marxa de les festes dedicades al déu de la Medicina grec, Asclepi, les anomenades Asclepíedes.
Aquest conveni també ha posat sobre la taula la necessitat de reflexionar sobre l’establiment d’un nou model de gestió d’Empúries. Un consorci en què hi participin l’administració pública i el capital privat, que serveixi per orientar la gestió d’Empúries de la forma més autònoma, més àgil i arrelada al territori possible.
Així doncs, tot i que Empúries va ser fundada fa més de 2.600 anys enrere, encara avui té un gran potencial per endavant. Una gran riquesa que cal treure a la llum i polir, amb seguretat, de forma progressiva, i amb la implicació de totes les administracions que hi estan relacionades.

24 ABRIL 2007
L’aigua, cicle complert: un terciari
Des de fa uns quants anys l’Escala compta amb una Estació Depuradora d’Aigües Residuals, EDAR, una important inversió de la Generalitat i el Consorci d’Aigües de la Costa Brava. Una obra que ha compensat tots els anys que el municipi ha estat pagant el cànon de sanejament sense comptar amb la instal•lació adequada.
Després de tots els esforços, hem aconseguit una infraestructura de gran envergadura, amb una important projecció de futur, que soluciona el problema de les aigües brutes. Però encara que s’hagi fet una gran inversió, la depuradora no es valora en la seva justa mesura, perquè no es tracta d’una actuació que es vegi a diari, ni que sigui admirable per la seva bellesa, o per la seva repercussió urbanística. És un d’aquells serveis que passen desapercebuts, dels que no se’n parla mentre funcionen correctament.

Tot i això, aquesta obra encara es pot complementar, i cal fer-ho amb una última actuació, amb el tractament terciari. Una instal•lació que completi el cicle de l’aigua, que després de ser utilitzada i depurada, pugui ser reutilitzada. Perquè hi ha una gran diferència entre llençar-la al mar, com passa actualment, o poder-li donar unes altres finalitats, estalviant així l’aigua de boca que dia a dia s’utilitza per cobrir aquestes necessitats.
Avui, la cultura de l’aigua és omnipresent, per això cal gestionar correctament la demanda, vigilar-ne el consum a través de campanyes de conscienciació, i si cal amb política tarifaria. Cal procurar tancar el cercle, fent que el seu cicle sigui complert. Per això és important redreçar el pas que es fa ara a l’Escala i evitar que l’aigua depurada, però no apta per al consum humà de boca, no s’acabi abocant al mar. Així doncs cal dotar l’EDAR d’un tractament terciari, perquè aquesta aigua es pugui utilitzar per tot un seguit d’usos secundaris: el rec agrícola, de jardins, de camps de golf –urbanitzats, o no–, la neteja de carrers i cotxes, o altres usos domèstics.

El conseller de Medi Ambient ja s’ha compromès solemnement a portar a terme aquesta instal•lació en el termini de temps més breu possible. I l’Ajuntament de l’Escala vetllarà perquè es compleixi, per arribar a tancar el cicle de l’aigua en el seu municipi, per reciclar-la i evitar que es malbarati sobretot en una època on cada gota és important. Per això, d’ara en endavant cal dotar les noves urbanitzacions dels sistemes necessaris, perquè se’n puguin beneficiar tant bon punt el sistema terciari entri en funcionament. Una doble canalització que condueixi als habitatges tant l’aigua d’ús personal, com la de sistemes secundaris.
L’Escala, compromesa amb el medi ambient, vol estar a l’avantguarda en el tractament racional de l’aigua. Ja sigui exigint la implicació de l’ACA, o fent les actuacions pròpies que li pertoquin.

* Article publicat al setmanari Empordà, el 24 d'abril.

"L'Escala de colors"
El 1999, quan amb el grup de CiU ens presentàvem a la reelecció, enfrontant-nos a una candidatura socialista molt forta, que volia recuperar el govern que els semblava que havien perdut per accident quatre anys enrere, vàrem utilitzar un missatge de campanya que deia “L’Escala ha passat del blanc i negre, a una escala de colors”. Amb aquesta frase preteníem recollir el canvi que havia sofert la vila amb el nostre mandat, i al mateix temps contrarestar l’eslògan del PSC, “Canviant l’Escala de valors”.

D’aquesta manera, el joc estava servit, i era senzill fer-se la pregunta irònica de si els valors de què parlaven els socialistes eren els cadastrals, els mateixos que els havien dut a la desfeta, a perdre el govern de l’Escala, quatre anys enrere.

Ara, passats vuit anys, resulta entre divertit i irònic, comprovar que el PSC plagia aquella idea dels colors de l’Escala, en el títol d’un llibre de l’actual cap de llista socialista, Estanislau Puig. El mateix autor explica que, “l’Escala ha deixat de ser en blanc i negre... per ser una vila de colors”.

No sabem si aquest és un comportament a la japonesa o a la italiana, societats on només es copien les millors idees; o si aquest títol està influït per la recent iniciativa municipal de pintar els fanals del Camí Ample de colors, que per cert, cada dia tenen més i més adeptes, fins al punt que ens veiem obligats a valorar si hem de pintar més enllumenat amb aquest estil.

Estem contents que al PSC li agradi la nostra idea, que la subscrigui. No tenim cap problema per compartir-la! És més, ens complau, ens afalaga, que el grup que té tres regidors a l’Ajuntament de l’Escala, la meitat dels de CiU, tingui les mateixes idees que nosaltres, i faci públic un elogi encobert, on es reconeix la bona gestió que hem fet en els últims temps, i que es reconeguin els colors que han aparegut a l’Escala, com la millora de qualitat que va suposar passar dels televisors en blanc i negre als de color.

No podem fer altra cosa que donar les gràcies pel compliment, per l’adhesió, pel reconeixement de la feina que hem fet fins ara, sobretot venint del grup que va darrera nostre en representació municipal. Però tot això no ens ve de nou perquè el mateix conseller Castells, en la conferència que va fer recentment a l’Escala, ja va reconèixer l’alt nivell de vida que hi ha al municipi, i en conseqüència de l’esforç; que fan, i han fet tots els escalencs, per aconseguir-ho. Un treball conjunt en què la gestió municipal que ha fet el nostre grup, CiU, com a mínim hi deu tenir alguna cosa a veure, no?

* Article publicat al Diari de Girona, el 24 d'abril.

23 ABRIL 2007
FANALS DE COLORS

Passejo pel Camí Ample de l’Escala per veure de prop com han quedat els treballs de millora, per saber si cal una segona capa de pintura als fanals que tant d’interès han despertat. A mig passeig, quan estic a prop del llum de color taronja, veig de lluny la Martina que lentament fa camí cap a on sóc jo. Ja passa dels 80 anys però desprèn tanta energia i vitalitat que ningú no ho diria.

- Què fas per aquí? Que no has de ser a Madrid, avui?
- Si no hi sóc gairebé mai!
- És que se’m fa estrany trobar-te aquí! –diu mentre deixa el cabàs a terra–.
- Estava mirant el resultat dels treballs que hem fet aquí, al Camí Ample,: l’ampliació de la vorera, la nova pintura dels fanals...
- I no hi posareu cap banc perquè ens hi puguem asseure?
- Doncs sí, ho farem, però encara no els hem pogut instal•lar. Hi posarem bancs i papereres. Però... diga’m, què et sembla de moment?- Ho dius pels fanals de colors?
- Doncs, sí. Des que els vàrem pintar tothom en parla, no han deixat indiferent a ningú.
- Mira, a mi m’agraden! Em semblen molt originals, diferents, i amb un punt de provocació! Estan molt bé!
- Me n’alegro!
- A més, trobo fantàstic aquest eixamplament que heu fet a la vorera. Ara vaig i vinc per aquest carrer “a mis anchas”, com diuen a la meva terra.
- L’embelliment d’aquest carrer ha generat opinions de tota mena. Tant pots parlar amb algú a qui li agrada molt, com amb gent a qui no li agrada gens.
- M’acompanyes un tros? –i s’inclina per agafar el cabàs–.
- I tant! Però, deixa, Martina, deixa! Ja te’l porto jo.
- Bé, doncs moltes gràcies! No et diré pas que no! Treballa, ara que ets jove!
- Jove, jove...- Sí, home, sí! Què són cinquanta anys? –diu amb l’energia de sempre–.
- Mira, ara et confessaré una petita teoria que tinc.
- Com dius?
- Amb l’enllumenat de colors he arribat a la conclusió que hi ha dos grups de persones: les que ho troben bé, i les que hi estan més aviat en contra.- Sí, és clar! No deixen indiferent!
- Normalment als més joves els agrada aquest atreviment, i la gent amb més edat no ho troba tant encertat.
- Ah! M’agrada molt coincidir amb els joves! –em diu mirant-me als ulls i amb cara de nena entremaliada–. Sempre he tingut esperit juvenil!
- Saps, he rebut tota mena de comentaris. No fa gaire, un company de Consistori em va enviar un missatge per felicitar-me el sant tot ironitzant sobre els fanals de colors. Però no em va acabar de quedar clar si n’era partidari o no, suposo que també forma part de la comoditat de mantenir-se en l’ambigüitat.
- Al principi són molt xocants, però cada cop que me’ls miro, m’agraden més. I escolta, que això és una cosa bona pel poble!
-Doncs sí! És una millora substancial, visible, palpable, i d’un cost relativament petit. Hem fet la vorera més ampla, hem aprofitat els fanals que ja hi havia i els hi hem donat una capa de pintura, que encara que sigui de color, és una despesa assumible. És una actuació de baix cost que millora substancialment l’entorn.- Ara que ho dius! Hi ha una bona relació qualitat-preu! –diu tota alegre–.
- De vegades es fan altres inversions que són molt més costoses i que no repercuteixen en tants àmbits. D’aquesta se’n beneficien vianants, veïns, visitants...
- Oh! I també és una millora estètica! –puntualitza–.
- No sempre s’ha de fer tot nou de soca-rel, aquí per exemple hem aprofitat els fanals que ja hi havia.
- De vegades amb una mica d’atreviment, imaginació i creativitat poden sorgir coses que estan la mar de bé!
- Sí, però això no vol dir que s’hagi de fer amb tot!
- M’agrada molt que siguis atrevit, que facis coses com aquestes, que acceptis les crítiques i que siguis el primer a riure-te’n de tu mateix! T’ho dic jo que ja tinc una edat. –I mentre em diu això em pica l’ullet–

Acompanyo a la Martina fins a casa seva amb el meu cotxe, que estava aparcat uns metres més enllà. D’aquesta manera podem acabar de parlar de fanals i de colors. M’agrada l’esperit d’aquesta dona que encara que passi dels vuitanta sempre encomana empenta i il•lusió. I és que de vegades, l’edat de les persones no és la que reflexa el document d’identitat.

* Article puclicat el mes de març a L'Escalenc.

17 ABRIL 2007
El vi de l'Escala

La nostra societat cada vegada tendeix més a l’especialització en tots els camps, i evidentment també en la restauració. Per això cada vegada ens sobta menys que en un dinar ens ofereixin diferents tipus de pa, olis de diverses procedències, o que puguem triar entre sal Maldon, marina o mineral.

A l’hora d’escollir entre diverses variants d’un producte, tendim a escollir-los segons el seu origen, la seva procedència. Això es deu a una consciència superior, d’influència del territori en el producte, que tot sovint està reconegut per alguna Indicació Geogràfica Protegida (IGP). Així doncs, entre diferents tipus de carns escollirem la que sigui de Girona; i a l’hora de comprar un pot d’anxoves, sabem que les de l’Escala ens ofereixen garantia de qualitat.

Històricament l’Escala també era terra de vins, ja se’n produïa en època de grecs i romans, però a finals del s. XIX la fil•loxera va truncar aquesta trajectòria. Aquesta plaga va fer que es perdéssin moltes vinyes, i encara que se’n varen replantar de resistents a aquest insecte per al consum familiar i es varen comercialitzar alguns excedents, la situació mai no va tornar a ser l’original. I és que molts afectats varen substituir aquest conreu per pins, que proporcionaven combustible en una època en què no existien ni l’electricitat ni el petroli, i que per altra banda demanava moltes menys atencions que la vinya. Posteriorment, el desenvolupament urbanístic va fer que es perdéssin encara més vinyes, perquè resultava molt més rentable la construcció d’habitatges, que la recol•lecció de raïms.

Avui, la nostra voluntat és recuperar el conreu de la vinya per aconseguir que l’Escala produeixi suficient vi per al seu consum. Un vi de taula de qualitat que serveixin els restaurants de la vila, un producte de casa amb el nom de la nostra terra. Volem recuperar aquesta tradició mil•lenària del nostre territori i adaptar-la a les necessitats d’avui en dia. Volem que la gent no només mengi a l’Escala, sinó que pugui regar els seus àpats amb el fruit d’aquesta terra, amb un producte digne i de qualitat, que porti a les seves arrels la substància de la història, i el sabor de la cultura.

Per tot això, ja fa un cert temps que estem elaborant un treball de camp per saber com portar a terme aquest projecte, com elaborar prou vi per poder abastir els diferents hotels i restaurants de l’Escala, on anualment es consumeixen més de dos milions d’ampolles.
Tot i que aquesta aposta l’ha de tirar endavant el sector privat, és important saber que comptarà amb tot el suport de l’Ajuntament, perquè els propietaris dels terrenys puguin replantar vinyes a les zones cremades l’estiu passat al massís del Montgrí; i algun celler, o cooperativa s’encarregui d’elaborar i distribuir aquest suc dels déus, que de ben segur esdevindrà un nou element de prestigi per la vila. Aquest és un projecte complex que en tot moment estarà recolzat pel nostre grup, que facilitarà que l’Ajuntament sigui l’impulsor i el subsidiari d’aquesta nova iniciativa escalenca.

*Article publicat al setmanari Empordà el 17 d'abril de 2007.

12 ABRIL 2007
Paritat i quotes

Darrerament, amb motiu de les properes eleccions municipals, es parla molt de quotes. La veritat és que es troben en diferents àmbits de la vida des de fa molts anys. Sovint s’apliquen per aconseguir la inserció d’alguns col•lectius “desafavorits” en diferents pràctiques. D’aquesta manera s’aconsegueix incidir en les formacions d’institucions, entitats o col•lectius, elaborant un perfil més heterogeni, de procedències o sexes.

Aquest sistema de quotes el trobem present a diferents àmbits de la nostra vida. Potser l’esport és un dels primers, on només poden jugar un màxim i un mínim de representants estrangers. En l’àmbit laboral la llei també determina quantes persones amb alguna disminució cal incorporar a les empreses, depenent del volum total de treballadors. Pel que fa al cinema també existeixen quotes de pantalla, i cal que es projectin un mínim de pel•lícules en català o amb segell espanyol, per complir amb la normativa.
No entraré a debatre si aquesta intervenció a través d’imperatius legals, per aconseguir determinades finalitats, és adequada o no. La realitat és que existeix, la nostra societat està formulada d’aquesta manera. Alguns dels nostres representants en algun moment ho han cregut necessari i així ho han establert.
Més recentment, s’ha establert la llei de paritat que sovint marca la darrera definició de les llistes polítiques, en funció dels sexes dels seus components, buscant un punt d’equilibri que segurament no es dóna de forma natural.
Sense valorar si el mateix “mercat” té capacitat per regular la participació d’uns i d’altres en política, i de la bizantina controvèrsia que això generaria, això és una realitat. Per tant, des del pragmatisme necessari, aquesta qüestió perfila la confecció de les llistes a les properes eleccions municipals, un condicionant que opera amb totes les conseqüències. I que ha agafat per sorpresa, o no, a uns i altres.

A l’Escala, teníem clara quina era la voluntat del govern, que es pretenia accelerar la posada en marxa d’aquest mecanisme, seguint amb la tendència d’anar equilibrant la presència d’homes i dones en les darreres convocatòries, i potenciant el principi d’idoneïtat en candidats i candidates.
En el nostre cas, a CiU de l’Escala, aquesta nova mesura no ha comportant cap problema. Hi ha hagut poca discussió, poca incertesa, a diferència del què ha passat en d’altres municipis.
Ara cal esperar que la fórmula de les quotes esdevingui una palanca per superar una situació de desequilibri de la vida política pel que fa a la partitat de sexes, i que en un període relativament breu de temps d’aplicació de la norma, aquesta mesura ja no es vegi com una norma sinó que es converteixi en una manera de fer.

* Article publicat al setmanari Empordà el 10 d'abril de 2007.

04 ABRIL 2007
Les regles del joc

Abans les coses eren diferents. No és que senti nostàlgia dels temps passats, però és que en algunes coses la situació ha canviat. El tarannà i la manera de fer polítiques no són el mateix de fa uns anys, però això ve provocat per les pròpies regles del joc, la llei electoral.

Encara que els paràmetres legals siguin els mateixos, la política ara s’aborda des d’una altra òptica. Fins fa uns anys hi havia una mena de convenció no escrita, inspirada en el principi planer de la democràcia, on el partit que tenia més acceptació, el més votat, era el qui havia de tenir més opcions per governar. Els “pactes antinatura”, tal i com s’anomenaven, n’eren l’excepció.
D’un temps ençà, amb la dinàmica engegada pel tripartit, ha calat en el tarannà d’alguns polítics la idea que ja no té tant valor guanyar les eleccions, ni preocupar-se pel programa, els projectes, o les persones; com pactar per governar a qualsevol preu. Sembla que el més important és exercir el poder aconseguint els mínims aritmètics i arraconar l’opció que ha resultat majoritària a les urnes, el projecte que compta amb més adeptes entre la ciutadania.

Es prioritza la suma de vots per repartir el poder, en detriment d’altres criteris com els valors o l’ètica, que continuen essent tant importants com sempre. Es descarten altres models imperants a Europa, com l’elecció directe de l’alcalde, com un procediment estrafalari. D’aquesta manera queden en segon lloc programes, projectes i propostes; així com persones concretes, amb noms i cognoms, elements responsables en moltes ocasions de la decisió de vots.

Sigui com sigui, tots els partits hem de ser conscients de quina és la “moda” política i adaptar-nos a les noves corrents que imperen en aquest àmbit. Més enllà de fer pedagogia de la manera de fer anterior, de parlar-ne, hem d’estar atents als nous temps per veure com evolucionen, perquè estic convençut que aquest estil d’actuació serà passatger, i com totes les tendències deixarà pas a noves línees evolucionades que tot sovint acostumen a ser cícliques.

Ser conscients del que pot passar quan no es produeixen majories, no vol dir quedar-se com a simple espectador del panorama polític, sinó que incentiva la gestació d’estratègies per preveure situacions post-electorals.
Així doncs, cal estar atents, perquè com deia algú “es poden guanyar les eleccions municipals el 27, i perdre-les el 28”. Aquesta reflexió general tant es pot fer des de CiU, com des d’un altre partit, però des de la nostra federació segurament té més sentit perquè ha patit en pròpia carn les conseqüències d’aquestes noves perspectives censurables de veure la política.

*Article publicat al setmanari l'Empordà, el 3 d'abril.

27 MARÇ 2007
Joan Massanet, reconeixements a l’Escala i Nova York

Aquests dies està despertant molt d’interès la iniciativa “Made in Catalunya”, que promou l’Institut Ramon Llull als Estats Units i que promociona la cultura del nostre petit país a Nova York.

L’Escala també està present a aquest aparador mundial amb alguns artistes vinculats a la població. Així doncs, fa uns dies Lou Reed, Laurie Anderson i Patti Smith van llegir versos de poetes catalans, entre els quals hi havia els d’Enric Casasses.
Un dels eixos d’aquesta mostra catalana es pot visitar al Metropolitan Museum of Art de Nova York. Es tracta de l’exposició “Barcelona & Modernity: from Gaudí to Dalí”, on s’hi exposen més de tres-centes obres d’art catalanes que van de finals del segle XIX, fins a la meitat del XX. Els novaiorquesos poden contemplar peces de diferents èpoques, com la Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme, les Avantguardes i la Guerra Civil.
En aquesta important mostra trobem dos noms relacionats amb l’Escala: Josep Puig i Cadafalch i Joan Massanet. El primer va ser el promotor del descobriment d’Empúries ara aviat farà cent anys i forma part de l’exposició per la seva obra arquitectònica a Barcelona. El segon, Joan Massanet, va ser pintor, farmacèutic i alcalde escalenc, encara que va néixer a l’Armentera. Aquest personatge polifacètic va ser un altre dels exponents del surrealisme empordanès, corrent liderat pel genial Salvador Dalí.
El reconeixement de Joan Massanet en el panorama internacional (mostra novayorquesa), estatal (exposició al Museo Reina Sofía de Madrid), i català ens reafirma en la nostra intenció de donar-li el valor que es mereix, de forma permanent, creant la “Galeria Massanet”, ubicada a un dels baixos amb volta de l’Alfolí de la Sal, un cop hagi estat degudament restaurat.

Si bé aquesta sala no podrà exposar massa obra de titularitat pública, preveu comptar amb sessions temporals de peces privades. I a més, també acollirà la “poètica” de la pintura, és a dir, el procés previ i a l’entorn de la creació de les obres, els esbossos, el “making off” de la pintura.
Així doncs, la voluntat de l’Ajuntament és portar a terme aquesta iniciativa per l’artista, pel municipi i per la seva gent, perquè representarà un afegit cultural més, i un altre atractiu turístic per la vila.

*Article publicat al setmanari Empordà el 27 de març.
A LES 6:47 PM 0 COMENTARIS
ETIQUETES: EMPORDÀ MASSANET
20 MARÇ 2007
EL PLANTEJAMENT DE LA CULTURA
La cultura és molt més que un departament de les administracions. La Conferència Mundial sobre les Polítiques Culturals (1982) ho definia com "el conjunt de trets distintius espirituals, materials intel•lectuals i afectius que caracteritzen una societat o grup social". Com ja deia Aristòtil, l'home és un ésser "naturalment social", és a dir, que per naturalesa tendeix a viure en societat, i la cultura social és la base de la bona convivència.

Doncs bé, després de donar a la cultura la importància que es mereix, cal dir que a l'Escala acabem de dur a terme un anàlisi de la situació en què es troba aquest àmbit de la vida en el nostre municipi. Després de destriar qui en són els productors, quina mena de cultura produeixen, com es transmet i a qui va destinada, encara ens hem fet una darrera pregunta: i ara, què cal fer?

Hem cregut que encara cal consolidar més l'organització interna, i coordinar totes les àrees municipals que hi estan implicades, crear espais de planificació i un pla de comunicació. Aquest estudi-ponència ha nascut per arribar a tothom, perquè els escalencs hi puguin dir la seva i practicar-hi "esmenes"; per obtenir amb les aportacions de cadascú de nosaltres un projecte més participatiu.

Pel que respecta a les infraestructures, cal fer un reaprofitament dels espais de què ja disposa l'Escala: la biblioteca municipal, l'Alfolí de la Sal, ca les Monges, el CER i Can Masset.

De cares als següents mesos cal donar prioritat als actes commemoratius del centenari de l'inici de les excavacions d'Empúries, reconvertir el Festival de Música en un Festival de les Arts Escèniques. També hem de seguir participant d'iniciatives supralocals com la candidatura empordanesa de la UNESCO, com a part del patrimoni mundial transfronterer; la ruta dels Foceus; i l'Associació d'Antics Ports Grecs de la Mediterrània.

Tampoc no podem oblidar la posada en funcionament de la Fundació Víctor Mora, i de l'Alfolí de la Sal com a centre cultural.

Tot plegat són eixos d'una gran roda: la cultura, un element important i cohesionador de la nostra societat, que fomenta el respecte cap a l'entorn i cap a les persones.

*Article publicat al setmanari Empordà, el 20 de març.


19 MARÇ 2007
“Nen! Et brillen els ulls!”

Avui he tingut sort! He aparcat el cotxe a la plaça nova, que cada dia està més plena de vehicles. He aprofitat el forat que ha deixat una furgoneta que marxava. Des que hem fet el carril especial a l’avinguda Ave Maria, per accedir al pàrquing, aquest aparcament està més ple que mai. Bé, poso el fre de mà, carrego tots els papers i me’n vaig a l’Ajuntament. Quan estic a la meitat de la plaça de l’Església veig que en Pere, assegut en un banc, em fa senyals amb la mà. M’hi acosto.
- Bon dia Josep Maria! Què matiner!

- Sí, tinc molta feina, i m’hi haig de posar aviat si la vull fer tota.
- Així m’agrada nen! Ja he vist que et tornes a presentar per alcalde!
- Sí, i aquesta serà l’última vegada que encapçalaré la llista municipal.
- És clar! Tot té un principi... i un final!
- Exactament. Vull acabar una etapa, i per això cal més temps, per enllestir alguns projectes i engegar-ne de nous. Perquè sempre hi ha iniciatives per dur a terme, i això és bo, vol dir que l’Escala, la nostra societat, cada dia és més rica, més plena, millor. Fa dotze anys que sóc alcalde i des d’aleshores he anat portant a terme un projecte de poble, amb més o menys encert, segons qui s’ho miri... Ara vull acabar aquesta iniciativa que s’ha anat perfilant amb el temps i amb l’aportació dels escalencs. M’agradaria acabar allò que he començat, i preparar un bon relleu... però això ho decidiran els ciutadans, amb el seu vot –dic de forma decidida–.
- Nen! Et brillen els ulls! –diu tot sorprès–.
- Que no m’haurien de brillar? Estic content, il•lusionat, tinc ganes de seguir endavant. Al maig hi ha eleccions, i estaràs d’acord amb mi que les cites a les urnes són un repte pels que fem de polítics.
- Sí, és clar! I no et fa por?
- No! Que me n’hauria de fer? Li tinc respecte, no m’ho prenc a la lleugera... però no em fa por.
- Et veig molt segur de tu mateix.
- Confio en mi, en el meu equip, i tinc idees per dur a terme a l’Escala. Estic engrescat i tinc ganes de seguir treballant pel nostre poble –i després de dir això m’assec al banc, al costat d’en Pere–.
- Molt bé, molt bé. I jo que em pensava que estaves “cremat”, com diu el jovent d’avui en dia.
- Doncs no! Si estigués “cremat” no em sentiria així, no creus? Amb ganes de fer coses per l’Escala, de tirar endavant projectes, de presentar-me a les eleccions...
- Suposo que tens raó. Però pensa que els que et vénen al darrera tenen ambició.
- I nosaltres tenim veterania, experiència, empenta, i no hem de demostrar res, perquè hem fet una bona feina, hem estat capaços d’aconseguir un bon clima de convivència, que no es produeix per casualitat!
- Sí tens raó: el balanç és bo... però és que es diuen tantes coses. Com que no hi ets mai! Ara, jo sé que això no és pas veritat! Perquè, com que visc aquí prop, sé que hi ets molt més del que diuen. Mira! Sovint, en les meves passejades, faig una parada en aquests bancs de la plaça de l’Ajuntament –i, com si me’ls assenyalés, pica amb el bastó a terra– i, si hi penso, miro la finestra del teu despatx! Ara, no et pensis que sempre estic vigilant què fas, però tot sovint t’hi veig. I també m’acostumo a trobar el teu cotxe aparcat davant de l’Ajuntament o pels voltants.
- Caram! També em tens controlat el cotxe? –dic tot sorprès, i amb una certa il•lusió perquè en Pere s’interessi tant per mi–.
- Ui! Que no t’estranyi! Que no sóc l’únic!
- Què dius ara! - Sí, sí! Mira, l’altre un senyor em va fer el comentari que deixaves el cotxe davant l’Ajuntament per fer veure que hi eres. I li vaig demostrar que estava ben equivocat. El vaig fer anar uns metres més enllà, carrer Joan Massanet amunt, i li vaig ensenyar com se’t veia al despatx treballant. A aquest senyor que et dic, no li van quedar ganes de dir res més. Je, je! Es va ficar de peus a la galleda!
- Gràcies Pere, de veritat. Malauradament no tothom és com tu i comprova les coses abans de dir-les. Però, diga’m què és el més important per tu: que l’alcalde ocupi un despatx unes hores al dia, o que gestioni i faci rutllar el poble?- Home! Que gestioni! Perquè sinó, què en treu de ser a l’Ajuntament?
- Així doncs estem d’acord, que és més important el treball que es fa, que no pas ser unes hores al despatx, com si es tractés de fitxar per justificar una jornada laboral. Pensa que es pot estar en un lloc només escalfant la cadira.- Ei! Això no ho facis pas, nen!
- No, home no. Et volia explicar que la gent defensa molts tipus d’alcalde: el que escalfa la cadira, “el presencial”, aquell que simplement hi és i que es vol gloriar només de ser-hi; “el funcionari”, que se’l pot trobar de vuit a tres, però que està il•localitzable els caps de setmana... Ah! I que consti que no critico els funcionaris! Jo mateix en sóc. El que vull dir és que la responsabilitat d’un alcalde no s’acaba a cap hora.
- Ep! Que no me n’agrada cap d’aquests models! I tu quin ets?
- És que n’hi ha molts de tipus d’alcaldes, potser tants com persones. Mira, jo no et diré que el meu estil sigui el bo, però procuro aplicar la “direcció per valors”, fer la feina amb ètica i justícia, aplicant els valors que necessita una societat democràtica, aportant la màxima imparcialitat de què som capaços homes i dones.
- I què vol dir tot això?
- Doncs que treballem per les persones, per preservar els seus drets i els seus valors. Una feina feta pel seu respecte i des del respecte més absolut. No fem les coses per cobrir un expedient, ni perquè s’han de fer, sinó que mirem quines necessitats té el poble, què vol la seva gent i ho portem endavant.
I així m’estic uns minuts més amb en Pere parlant de la “direcció per valors”, no gaires més perquè tinc feina, però sí els suficients per explicar-li que per a mi l’important no és fer unes hores al despatx, ni un horari còmode. Només prioritzo una cosa: l’Escala, la seva gestió, la seva gent, el seu futur. Independentment del lloc des d’on es tiri endavant.